A poc a poc, els dies van passant. És curiosa la percepció que tenim del temps en moments de dol. Ahir en parlàvem amb les meves tietes. Tot just demà farà una setmana de l'enterrament i sembla que faci una eternitat. I el temps de la clínica, em queda lluny! Ja no parlem del temps en que la mare encara corria per Calders...el dolor o la felicitat fan que el temps sigui més "curt" o més "llarg".
Avui m'ha costat. Tenia moltes ganes de parlar amb tu, d'explicar-te les meves coses, de sentir els teus comentaris i avui no ha estat possible. Ja ho sé que puc parlar amb tu i que, a la teva manera em respons, però és que avui tenia ganes de fer-ho a la meva manera, a la manera dels vius. I així ja no ho podré fer. I això em fa estar trista, em fa estar enfadada,...em pensava que estava a punt perquè marxessis, però no ho estic. Potser no ho estaria mai, tot s'ha de dir, però és que encara tinc moltes coses per compartir amb tu! I sí, ja ho sé, que et porto al cor, però avui amb això no en tinc prou! Et trobo a faltar.
3 comentaris:
Ahir vaig tenir les mateixes sensacions que expliques. Un petó, Lali, ben fort.
Em va anar bé tenir-vos de companyia a la tarda;-)
Crec que ens va anar a bé tots!!!! Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada