Catorzè dia

La iaia Àurea sempre deia que des de la mort del Josep Maria, el seu fill petit mort quan era jove a conseqüència de les ferides d'un accident de cotxe, no podia brindar amb "xampany" (a aquella època encara no en dèiem cava) perquè no tenia res a celebrar. Sempre ho vaig trobar exagerat, em costava d'entendre. Sabia que va ser una mort traumàtica, que va deixar una ferida molt gran a tota la família. Sempre havia sentit a dir que la mort d'un fill era el pitjor que et podia passar. Però no era pas culpa seva que es morís el seu fill. I ella tenia tot el dret de viure! Avui he pensat molt en ella. Hem estat passejant per Manresa, per la Fira Mediterrània amb en Sergi i el Berenguer. Hem estat amb amics, hem escoltat bona música, hem gaudit...i tot i així sentia un no sé què. Un... "no tens dret", un..."estàs de dol, i tu aquí passant-ho bé". És la culpa. La maleïda culpa. I ja ho sé que una mare no és el mateix que un fill. I ja ho sé que tinc dret a viure i a passar-m'ho bé. Però em sembla que avui he entès el què deia la iaia... potser preferiria no estar celebrant coses però poder estar amb tu.