1 any

Avui fa un any que va morir la mare. Durant aquest temps, hi ha hagut dies de tot: de tristesa, de ràbia, de dolor, de desesperança, d'esperança... Avui ha estat un dia estrany. He treballat, he anat a la cerimònia que hem fet en el seu record, he dinat amb el pare i altres familiars i amics. Ara, a la fi del dia, m'adono que no he fet potser el que més m'hagués vingut de gust per recordar-la. M'hagués agradat anar a algun lloc bonic, platja o muntanya, m´és igual, amb el Sergi i el Berenguer. M'hagués agradat anar al cementiri, no perquè trobi més present a la mare, sinó per veure realment què sento...si és que sento res, ja que fa un any que no hi he estat. Després potser m'hagués agradat dinar amb germans i el pare (això si que ho he fet)... i fer un brindis per la mare (que això també ho he fet avui)...
De fet, tampoc no em cal que sigui el dia de l'aniversari de la seva mort per pensar en ella. Avui tanquem el cicle del primer any... ja hem fet la roda, el primer Nadal sense ella, l'aniversari, les vacances,...
És important recordar d'alguna manera simbòlica l'aniversari de la seva mort però tinc la sensació que jo he d'acabar de trobar la meva! Moltes gràcies a tots els qui heu pensat en ella o en nosaltres, especialment en el dia d'avui!

10 mesos

Que estrany. Ja han passat 10 mesos de la teva mort i veig que ja ens anem acostant a l'any. La primera cosa que em passa pel cap és que el temps realment va moooolt ràpid! La segona, totes les coses que m'hagués agradat compartir físicament amb tu i que no han pogut ser: el Nadal, el Cap d'Any, l'aniversari d'en Berenguer, el meu, el viatge a Roma, aquella il·lusió per un nou projecte, aquells nervis, aquell malestar, aquella alegria...molts moments, petits i grans...Però a partir d'ara serà així. I ho dic sense tristesa, amb serenitat, perquè tinc la sensació que a partir d'ara seràs la primera en saber-ho tot, perquè tinc línia directe i preferent. Perquè et sento dins, perquè per fi sento tot l'AMOR que em vas donar i no les mancances. I estic agraïda de poder gaudir de la vida que em quedi per viure, sentint-me acompanyada per tu i per les persones que estimo. Gràcies!

Ara sí,... Presència

Hi ets. Et noto. M'ha costat sentir-te així. Potser fins i tot quan encara hi eres em costava i ara, per fi, després de molta feina feta, puc saber que ets amb mi i que ja no em deixaràs mai. El que no vaig sentir en vida teva, ho sento ara. Sí, potser és tard, potser no t'ho puc dir,...però no em cal, sé que ho saps. Que ara estem connectades eternament. I això em permet connectar-me sense por amb els altres. Amb les persones que estimo....i creu-me canvia molt. Avui he pensat molt en tu i el pare perquè fa 45 anys que us veu casar i és el primer cop que ho celebreu "separats". Perquè sé que avui tu també hi eres, però t'hem trobat a faltar igualment!

Presència: Acompanyar

Presència: Acompanyar: "Aquests dies estic fent un curs de fang. A mi sempre m'ha agradat el fang. Vaig començar-ne a fer a Eus a la Catalunya Nord amb la Marie-Cla..."

Acompanyar

Aquests dies estic fent un curs de fang. A mi sempre m'ha agradat el fang. Vaig començar-ne a fer a Eus a la Catalunya Nord amb la Marie-Claude Pradel. Amb ella fèiem una sessió de fang que començava amb una relaxació amb els ulls tancats i un cop relaxats i connectats amb nosaltres mateixos començàvem a modelar deixant sortir els que portàvem dins. Sense mirar, només tocant, sense jutjar-nos,... Sempre em sorprenia què sortia de nosaltres mateixos. Quan donaves la peça per acabada aleshores obries els ulls i si volies l'acabaves. A vegades quan obries els ulls descobries que el que havies fet no s'assemblava gaire al que et semblava que feies. D'altres, tenies ben memoritzat el fang treballat i no tenies sorpreses.
Ahir ens van ensenyar a fer xurros amb el fang, és a dir, a agafar un trosset de fang i anar-lo modelant amb la mà sobre una taula de manera que quedi un cilindre llarg d'un centímetre de diàmetre. Sembla fàcil, i de fet, potser ho és, però a mi...no em surten. Em costa fer-los. I això que només he d'"acompanyar" el fang. Ahir vaig estar barallant-me amb l'argila fins que al final em sortia una cosa que s'hi assemblava. Era frustrant, fins i tot m'enfadava... Avui he provat de fer-lo amb els ulls tancat i ...m'ha sortit. Eliminant el sentit de la vista, et centres amb el tacte i et deixes portar més pel que senten les mans i et deixes guiar pel material. Potser és això el que m'agrada del fang, que m'ajuda a deixar-me anar, a no pensar...sempre i quan no faci xurros!
Però la veritat és que m'agrada tocar. Sempre m'ha agradat i amb el fang puc tocar tant com vull. A casa sempre em deien que ho tocava tot, i no sempre es veia com una cosa positiva, això de tocar, sinó tot el contrari. De fet sovint em sentia dir "malsdits" perquè clar, si toques les coses es poden trencar, fer mal bé, espatllar,...i a mi, evidentment, em passava.
Per això reivindico la importància de tocar en la infància com a font d'aprenentatge, de plaer, de descoberta i de coneixement. Bé, i també reivindico tocar en l'edat adulta, la vellesa.... Jo quasi diria: si toco, existeixo!

Ràbia.

Ràbia. Molta ràbia. Hi ha moments que la sento ben ubicada al centre de la meva panxa, a la boca de l'estómac. Jo li dic la "Bèstia". A vegades es desperta i a vegades està adormida, hivernant mentre espera tornar~se a posar en acció. I qualsevol cosa pot despertar a la Bèstia. Un fet petit que recorda situacions viscudes o una bona emprenyada... el resultat és el mateix. Aquella escalfor a la panxa que anuncia el seu desertar.
Com deixar sortir la ràbia sense ferir als altres? És important  reconèixer~la, identificar~la i saber~la "controlar". A vegades els adults ens costa acceptar la ràbia dels nostres fills i deixar~los treure tot el que porten a dins sense negociar el nostre amor, amb incondicionalitat, dient~els~hi: Ja me la pots donar ja, la teva ràbia, treu~la que et quedaràs millor.
Jo, tot i que la sento, encara tinc por de treure~la, de mostrar~la, de donar~la a algú que la pugui acollir, sense judici, sense deixar de ser bona nena i , així, alliberar~me'n per sempre.

A la corda fluixa

Ja em sento, altre cop, a la corda fluixa. Ara que el Berenguer es va fent gran se'm desperten sentiments nous, d'altres no ho són tant però sorgeixen ara. I malgrat els identifico amb el meu fill, no tenen res a veure amb ell sinó més aviat amb tu. Amb tu mare i amb aquest dol que estic fent que desperta dols antics. Ara has marxat físicament del meu costat però ja fa temps que et trobo a faltar, ja n'havíem parlat. Tinc una enyorança antiga, molt antiga de mama, que es desperta ara encara amb més força. Jo era conscient de les meves mancances i en cap moment volia que ens separéssin després del part. No volia que sentís aquesta enyorança primerenca, que es grava a les cèl·lules per després passar a l'inconscient perquè sinó seria massa dolorós viure. Aquest naixement on l'abandonament del bebè en un llit d'hospital mentre la mare es despertava de l'anastèsia total, formava part de la normalitat de l'època. Ara es fan altres coses amb la mateixa inconsciència en aquest moment sagrat, però això és un altre tema...
Si a més a més, hi sumem les pautes poc favorables al bebè (dificultats per instal·lar la lactància materna, potenciar el vincle) i el fet de tenir tres germans més, sembla fàcil intuir que et podies quedar sense la dosi necessària de mare. Ser família numerosa té avantatges però també té alguns inconvenients i és que has de lluitar per tenir mare. Que quedi clar que tu mare ho fas el millor que has pogut amb tot l'amor que ens has donat i des de les teves pròpies mancances. I que no et culpo de res, ja ho saps. Potser jo he vingut a aquest món a aprendre tot això!
I ara trobo a faltar preguntar-te com et senties en alguns moments: quan em deixaves plorar, quan el pediatre us deia alguna bestiesa, què et deia el teu instint maternal? anaves molt cansada? com t'ho feies a la nit?...i amb el pare, parlàveu de mi? Sort que per aquesta encara tinc el pare!

Pluja

Per fi ha plogut. Avui esperava la pluja. Ja m'he llevat veient que havia de ploure. I notava que calia una bona descarregada. A l'escola tothom està esverat en dies com aquests. Em sembla que la nostra part més física, més lligada a la terra nota aquests canvis de pressió. 
La pluja em fa pensar en el plor, també. Una bona tempesta és com una bona plorada. Per mi hi ha la mateixa sensació de descàrrega. I m'agrada . M'agrada veure la força de la natura com es desplega. Si, sempre és millor gaudir de l'espectacle des de dins de casa, però fins que no va néixer el Berenguer també m'agradava mullar-me. Ara no és que no m'agradi, és que m'enganxa poques vegades sola;) I a ell li encanta això del paraigües!
Recordo una tempesta a Barcelona quan era adolescent, vaig acabar xopa però amb una sensació de llibertat brutal que es va gravar a les meves cèlul·les. Era com l'escena de Cadena Perpetua, on el protagonista s'entreté a sentir la pluja sobre la pell,lliure, per fi!

Ploro, i què?

Ploro. Ploro de ràbia. Ploro de tristesa. Ploro d'alegria. Ploro sola. Ploro acompanyada. Ploro per tu. Ploro per mi. Però això no és nou. Sempre he plorat. A casa era la ploranera de la família. I malgrat hi ha molta gent que ho veu com una cosa negativa, jo reivindico plorar. Jo necessito plorar. El meu cos m'ho demana. No ho puc evitar. I si ja era ploranera, després de la maternitat encara més. El meu alt nivell d'empatia a vegades em fa aquestes jugades. Per això em molesta quan diem sovint als nens NO PLORIS! També em molesta que m'ho diguin a mi!  Per què no? Qui no ha plorat mai abraçat als braços de la seva mare o d'una persona estimada i s'ha sentit reconfortada o alleugerida? Qui no s'ha desfogat després d'una bona plorada i s'ha quedat com nou? És curiós que en una societat que ha educat a la majoria dels homes actuals amb "els homes no ploren" veiem sovint com uns futbolistes de primer nivell acaben plorant desconsoladament quan anuncien el seu comiat o guanyen un títol llargament desitjat. I no parlo del Barça que darrerament ens té ben acostumats;) 
Recomano a tothom qui ho vulgui provar, que es deixi anar, que s'ho permeti, que triï una persona de confiança que pugui rebre el seu plor i es tiri a la piscina...mai millor dit!

7 mesos

Avui fa 7 mesos que la mare va morir. Ja! Sembla que fa quatre dies que érem a l'hospital vivint els seus moments finals. La trobo a faltar. Hi ha hagut moments que he estat trista avui. Pensant en tot el que la mare s'ha perdut aquest temps. Mirant en Berenguer, que està genial; el viatge a Roma, la resta de coses que anem vivint els que ens hem quedat... Després he vist que senzillament sempre l'he trobada a faltar. Des de ben petita sempre he sentit la seva absència, malgrat sabia que hi era. Avui he sentit la seva presència malgrat la seva absència.

Temps de guerra?

Avui tinc una estona per intentar escriure. Aquests dies he anat de bòlit. Vam fer el viatge a Roma per veure com el Ferran es feia capellà, en Sergi va marxar de colònies el dimecres següent i el cap de setmana que em pensava que podria descansar....doncs em va costar una mica. Normalment m'agrada que en Berenguer quan es desperta vingui a dir-nos bon dia i s'arrauleixi al nostre llit, però aquest de cap de setmana ...NO! Necessitava descansar, necessitava el meu espai, em feia nosa, qualsevol demanda seva se'm feia difícil de satisfer. I clar, en Berenguer em va demanar encara més veient que a la mare alguna cosa li passava. Quan estic així i veig que no té res a veure amb ell i sóc capaç d'explicar-li, normalment la cosa es calma. Ell només vol la seva mare a plena disposició. No demana res que no sigui normal a la seva edat. I jo voldria tornar a despertar-me al costat de la meva parella i fer el mandra o... alguna cosa més, si en tenim ganes! Tampoc no demano res estrany per la meva edat, oi? I a vegades em costa, i potser ara que es fa més gran, hi ha moments que em costa més. Hi ha moments que veig clara la lluita entre les dues necessitats i que si m'hi encallo, no ens porta gaire a bon port. Hi ha moments que surt la culpa, hi ha moments que surt la ràbia... i és en aquests moments que veig que no té res a veure amb ell.  Perquè com pot ser que vingui el meu fill a dir-me bon dia i jo m'ho prengui com un atac frontal? Com una declaració de guerra? Ell és innocent! En fi, seguiré mirant endins per aclarir què més em desperta aquesta rebuda matinal!

Bons dies...notícies, mals dies...silenci.

Fa uns dies que ho veig tot diferent. Que sento que en mi hi ha quelcom que ha canviat. Que tinc una pau que feia temps que no recordava. Ja tocava! Aquests últims dies, estic contenta. I no per res especial però tinc la sensació de veure el got ple més que el got buit. I gaudeixo del que faig, del que tinc i del que sóc. I sé que hi ha coses que no m'agraden de la meva vida, però ara veig que ja les vaig canviant. Que tot té el seu temps. I que hi ha petits moviment, petits canvis que fan que les coses es moguin. Sé que la mort de la mare hi té a veure, amb tots aquests canvis. Sé que en certa manera, és l'empenta que necessitava per acabar de créixer, de fer-me gran...ja ho sé, pot sonar estrany, oi, quan acabo de fer 38 anys? Però en certa manera és veritat. És la sensació que tinc...ja ho he dit, que tot necessita el seu temps i jo sóc mooooooolt lenta ;)
Sé que la balança es tornarà a girar, que sóc cíclica, però tinc la sensació i, espero no equivocar-me, que ara serà diferent. Ja ho anirem veient!

Felicitats Abidal!

Avui s'han acabat per fi els 4 Barça -Madrid. No és que no m'agradi el futbol, sinó que són tan pesats amb tot el     xou que envolta els partits, que ja tenia ganes que s'acabessin. El Barça ja és a la final de Wembley. Felicitats a tots els culés! Però de fet no vull parlar de futbol, sinó de l'Éric Abidal. El dia 13 de març va ser el darrer partit que va jugar fins avui. Poc després li diagnosticaven un tumor al fetge. El van operar d'urgència i avui ja ha pogut jugar un altre cop. Quan ha sortit al camp m'he emocionat. No he pogut evitar pensar en la mare i l'Andreu. Ells no van poder superar el càncer però en canvi, l'Abidal sí. Me n'he alegrat per ell i la seva família. I ves per on he pensat en la de persones que pot haver tocat aquest gest del Guardiola, fent sortir el jugador francès, ja sigui perquè han superat la malaltia o perquè justament no l'han poguda superar. Però la vida és així. I la mort també.

6 mesos!

Estimada mare,
com estàs? com és el lloc on ets? t'has trobat amb l'Andreu? i amb els avis? Ja sé que no em respondràs però tinc ganes de preguntar-te coses! I d'explicar-te'n, també.
Avui la padrina del Berenguer, la Míriam, li ha portat la Mona de Pasqua. Era la seva primera mona i ha estat ben content...tot i que no en podrà menjar perquè té la panxa malament. A més, li ha regalat un llibre del Mic que ha estat tot un èxit. Tenim molta sort de que formi part de la nostra família!
Aquest any he cantat caramelles amb el grup de Calders i la veritat és que m'ho he passat molt bé. Les vam cantar ahir diumenge de Pasqua, que feia 6 mesos que vas morir i la veritat no sabia gaire com estaria. Em va anar molt bé, cantar m'agrada i ahir me'n vaig adonar que em fa feliç. Després vam dinar al Canadell amb la família. El pare t'ha substituït amb la tradició de la Mona i ahir en va repartir a tothom menys al Berenguer, que l'ha rebuda avui. Vam estar contents d'estar junts i la canalla feliç amb la Mona.
Cadascú porta a la seva manera la teva absència, ja ens coneixes. Ara ja estem preparant la propera trobada, aquest cop a Roma, on segur que també estaràs ben present.
Trobo a faltar abraçar-te, donar-te les mans, fer-te un petó, sentir la teva olor...
T'estimo
Lali

Sóc llunàtica!

Abans aquesta expressió es sentia més. Els llunàtics són segons el diccionari, aquelles persones que tenen un humor variable, que va a rauxes. Doncs bé, he descobert que sóc llunàtica. Que m'afectava la lluna ja ho tenia clar, però que ho feia tant...potser no. Molts cops m'ha passat de dir, avui estic fatal, no sé què em passa i veure després que era lluna plena. És curiós però que afecti a uns més que els altres. A vegades m'agradaria que no m'afectés. Però la lluna m'agrada. M'agrada molt. Sempre m'ha agradat. Recordo que, quan fumava, la meva cigarreta preferida era la que feia abans d'anar a dormir a fora el balcó del pis de Barcelona, a casa els pares. Tenia la sort de tenir vista cap al Tibidabo. M'agradava escoltar els sorolls de la ciutat. I sempre buscava la lluna. Ara ja no visc a Barna, ja no fumo i a la nit escolto més el silenci que altre cosa, però ella continua al meu costat. Sí, desapareix una nit. A vegades està amagada, però sempre hi és. La mare va morir una nit de lluna plena avui farà 5 mesos. Per tant,per mi, la lluna encara guanya més força, més presència. I quan fa dies que no penso en la mare, tinc la lluna que me la recorda, que em diu: és aquí la mare, amb mi, fent-te companyia. 

Cansament

Avui estic cansada. Estic esgotada. A mitja tarda em pensava que no acabaria el dia en un estat raonable i al final, malgrat l'esgotament, estic més animada. I no em demaneu, què ha canviat. Potser només la meva actitud, potser el ser conscient que estar amb una criatura petita plena d'energia és cansat (a part de moltes altres coses clar). I que consti que ho he triat, de passar el màxim d'estona amb ell, que ho faig perquè vull. Però ara potser torno a tenir necessitat de tenir els meus moments, les meves estones, i m'adono que estic molt sola. Estem molt sols. A nivell de logística familiar, no ho tenim fàcil. També ho hem triat, és veritat. Vam escollir un poble petit per viure~hi. Amb la família lluny del poble, i costa potser demanar als avis, tiets i família vària que es facin càrrec del petit perquè tu puguis fer altres coses. Abans les famílies vivien juntes vàries generacions alhora i això feia més compartida aquesta tasca. Potser hem d'aprendre a demanar més les coses, o potser és que donem la imatge que no necessitem res...i sí que necessitem. I potser més ara, després de la mort de la mare, jo necessito sentir que formo part d'una família, i que la meva família petita forma part d'una família més grossa. Potser només és la necessitat de tenir més present la mare.

Fa sol

Per fi sembla que el sol ja ens acompanya. Que el dia s'allarga i que deixem l'hivern enrere. Ja en tenia ganes! Després d'aquests dies de pluja, els camps estan pletòrics, les flors ja formen part del nostre paisatge i amb elles també, tota una gran col·lecció d'insectes.

Ahir vam estar passejant amb en Berenguer i ens vam posar a buscar marietes. Quan en veia una s'emocionava, aleshores l'agafàvem suaument i ens la posàvem a la mà mentre li cantàvem: Marieta, vola, vola, tu que portes camisola, si m'ensenyes el camí del cel, et donaré pa i mel. Quan la marieta es posava a volar, ell feia uns ulls com unes taronges! M'encanta veure com descobreix coses noves, com es sorprèn i s'il·lusiona amb tot el que l'envolta!

Content

Ahir vam celebrar l'aniversari amb uns quants nens i nenes amics d'en Berenguer. Van venir a casa a jugar i a berenar. Es tractava d'estar junts un dia tan especial com aquest. De cantar la cançó i de bufar les espelmes del pastís. Va anar molt bé. En Berenguer s'ho va passar bé, va estar obrint regals i fent ulls com taronges cada cop que algú el trucava i li deia: "felicitats, per molts anys!"o li cantaven la cançó per telèfon. Va ser un dia intens que, malgrat la pluja, va sortir rodó. La prova és que quan pujàvem l'escala després d'acomiadar els últims convidats, li vaig dir:

-Va, pugem, que estic cansada. I tu, estàs cansat?

- No, jo estic content!

En aquest moment vaig ser feliç. Vaig saber que malgrat haver tingut un dia dur, ahir vaig trobar molt a faltar a la mare, me n'havia sortit. Havia aconseguit que en Berenguer tingués un aniversari normal, feliç, al marge del meu patiment. Ser mare també és això. Saber separar el que és teu del que és el teu fill, malgrat les nostres mancances, malgrat les nostres dificultats. Potser des de fora sembla fàcil, o potser, fins i tot, evident. Però quan perds la mare en un moment en que encara estàs criant un fill petit, per mi no ho és. Hi ha moments que la meva tristesa inunda qualsevol racó de la meva ànima i em voldria fondre. Aleshores és quan aquesta persona petita et fa sortir del teu dolor i et torna a la llum, a l'alegria, al present. Que sigui així per molts anys més!

Avui sí

Avui ha estat un dia estrany. Hem celebrat amb en Berenguer els dos anys que fa demà anant a veure el concert Wimoweh a Barcelona. Hi hem anat tots tres i l'avi. Jo en tenia moltes ganes perquè a casa tenim el CD i li agrada molt. Tenia ganes de veure com reaccionava a un concert formal, si es mostraria espontani, si estaria cohibit... I, tot i que quan ha començat no les tenia totes i deia "marxem?",  després s'ha anat relaxant, al·lucinant, engrescant, cantant...vaja, que s'ho ha passat pipa!
Aquest concert ja l'havíem vist fa uns 6 anys amb els meus pares, nebots i germanes. L'havia organitzat la mare. Quan vaig veure que el tornaven a fer em van venir ganes d'anar-hi amb en Berenguer. I com que l'avi ha continuat la tradició d'anar a un concert amb els néts un cop l'any, doncs també s'hi ha afegit. 
Total, que avui sí que he pensat amb la mare. Avui sí que l'he trobada a faltar. A més, una de les cançons va sonar al seu funeral... i, evidentment, mhe posat a plorar. Però ha estat un plor més tranquil, menys desconsolat que temps enrera. 
Hem anat a dinar i a passejar per la platja de Barcelona que estava plena de gom a gom. En Berenguer no donava a l'abast: skates, monopatins, planxes de surf, taxis, tramvies, autobusos de dos pisos...ha acabat rebentat però ens ho hem passat bé. Tot i així, a mida que ha anat passant el dia he anat enyorant-me més. Avui estava entre dues aigües, pensant en la mare i pensant en el Berenguer. Dues de les persones a qui més estimo i em sembla que a partir d'ara serà així! 

Acompanyada

Ja queda menys per celebrar els 2 anys del naixement d'en Berenguer. Demà farà dos anys que em vaig posar de part i justament,demà, ens trobarem amb el grup de mares que compartíem les sessions de preparació pel part per parlar amb l'Àngels. L'Àngels és una de les dues dones que ens preparaven per aquest moment i per la criança. Amb ella, i les altres parelles, fèiem una estona de treball corporal, compartíem dubtes i pors sobre aquesta nova etapa que ja havíem començat. Per mi, era una estona molt important, una parada en el camí que ens permetia estar a tots tres junts, amb cos i ànima. El Sergi em feia massatges i estiraments, algun dia ell també tenia sort i també en rebia! Respiràvem, preníem consciencia de la nova criatura que s'estava gestant, ens tocàvem,...era un moment íntim i familiar. Després parlàvem. N'estic molt contenta i agraïda. L'Àngels té una sensibilitat especial per escoltar, fa servir un to clar i té una veu dolça que et fa sentir acompanyada. I quan estàs embarassada o criant el teu nadó, necessites sentir-te acompanyada. Molt acompanyada. Perquè és tan intens, tan fantàstic i merevellós, i en alguns moments, tan difícil i tan dur, que tot acompanyament és poc.
Demà parlarem de les nostres necessitats, preocupacions o situacions particulars.Algunes ja amb una segona criatura al ventre. seran les únique criatures que hi haurà, perquè les altres demà no vindran. Tornarem a tenir aquest espai d'aturada, de sentir, de presència. Ja en tinc ganes!

Minuscule

Us deixo uns dels vídeos que formen part de la col·lecció Minuscule. Són imatges reals combinades amb animacions que mostren el món dels insectes. Fa poc que els vam descobrir. Estan molt ben fets.
Ara quan en Berenguer veu una formiga en un llibre...xiula!

Ja torno a ser aquí!

Avui torno a tenir ganes d'escriure, de fet, ja fa dies que em rondava tornar al blog. Avui m'he decidit i ja sóc aquí!
M'ha de venir la regla i estic una mica cansada i moixa. Aquests dies em costa dormir i és un pal. No hi estic acostumada a tenir insomni, però des de la mort de la mare, que em passa de tant en tant. A vegades em costa adormir~me i d'altres, em desperto de matinada i ja no aconsegueixo tornar~me a adormir. El pitjor és estar~te al llit esperant que et vingui la son, però si m'aixeco i m'activo potser encara serà pitjor! Vaja, que avui només penso anar a dormir quan tingui son i si la son no ve, m'aixecaré! 
Potser el fet que dilluns en Berenguer faci 2 anys (que fort!) hi té alguna cosa a veure. Serà especial aquest aniversari. Fins ahir en tenia moltes ganes. Ahir, mentre no podia dormir, me'n vaig adonar que aquest cop l'àvia Pili no hi seria físicament. Només hem pogut gaudir del primer aniversari juntes i recordo haver~li dit al meu company, mentre preparàvem la celebració de l'any passat, que potser seria la primera i la última que fèiem amb la meva mare (feia molt poc que havia començat l'aventura del càncer) viva. Doncs ves per on la vaig encertar. Tampoc no hi serà l'avi Andreu, que fa poc més d'un mes que va morir. L'avi Andreu no va venir l'any passat però crec que aquest any el tindré més present! Per això serà especial. Perquè aquest cop seran dins meu.
Però pel Berenguer, que de tant en tant truca als avis morts per telèfon i al cap d'un minut ja està en una altra història,  la mort té un altre pes. Per sort! I per nosaltres, la vida continua, també per sort.  I dilluns en Berenguer tindrà un pastís amb 2 espelmes i ho celebrarem al parc amb els seus amics i les seves mares, que han compartit aquest temps amb nosaltres. Perquè s'ho mereix, perquè me l'estimo i perquè tinc ganes de celebrar que fa dos anys es va unir a nosaltres una persona meravellosa que m'ha fet renéixer.