Ploro. Ploro de ràbia. Ploro de tristesa. Ploro d'alegria. Ploro sola. Ploro acompanyada. Ploro per tu. Ploro per mi. Però això no és nou. Sempre he plorat. A casa era la ploranera de la família. I malgrat hi ha molta gent que ho veu com una cosa negativa, jo reivindico plorar. Jo necessito plorar. El meu cos m'ho demana. No ho puc evitar. I si ja era ploranera, després de la maternitat encara més. El meu alt nivell d'empatia a vegades em fa aquestes jugades. Per això em molesta quan diem sovint als nens NO PLORIS! També em molesta que m'ho diguin a mi! Per què no? Qui no ha plorat mai abraçat als braços de la seva mare o d'una persona estimada i s'ha sentit reconfortada o alleugerida? Qui no s'ha desfogat després d'una bona plorada i s'ha quedat com nou? És curiós que en una societat que ha educat a la majoria dels homes actuals amb "els homes no ploren" veiem sovint com uns futbolistes de primer nivell acaben plorant desconsoladament quan anuncien el seu comiat o guanyen un títol llargament desitjat. I no parlo del Barça que darrerament ens té ben acostumats;)
Recomano a tothom qui ho vulgui provar, que es deixi anar, que s'ho permeti, que triï una persona de confiança que pugui rebre el seu plor i es tiri a la piscina...mai millor dit!
8 comentaris:
Tens tota la raó. Quant necessari és plorar. És treure aquesta pena que portem en dins, molt en dins i que de vegades ens privem per moltes raons: No volem que els fills ens vegin plorar per tal de no transmetre la tristor que sentim (ells sembla que ja ho han superat). D'altres, perquè volem que sigui un moment íntim i tot el que ens envolta no és propici per desfogar-se com una voldria. Jo he trobat un bon moment, a la dutxa. Lluny de les mirades de les meves filles i deixant-me transportar per la remor de l'aigua.
Fins una altre.
Avui precisament és el que deiem, que si no acaba passant factura!
Fa poc de temps, un home ve curar el dit d'el Tom que s'havia férit. Ell ploraba molt. Aquest home li va dir: " no, ploris, ets un nen, els nens no ploren". Quan hem marxat, li vaig explicar que aixo no era LA veritat , que tothom podia plorar cada cop qu'en tingui necesitat... No sé si m'explico bé en catala, pero el que vull dir es que el important es que cadascu pugui exprimir le seva pena de la manera que li fa sentir-se millor.
Jo nomès puc plorar sola. Si ploro amb compania, hem sembla que es una manca de respecte per l'altre... Potser perqué jo estic molt afectada si veix algu plorar... Pero m'agradaria tant ser com tu, assumir els meus plors... En tinc tan reprimits...
Esperança,
a mi la dutxa també em va molt bé, suposo que l'aigua em connecta a un plor més primari.
Una abraçada i ja ho saps, si no vols plorar sola...
Zoé, el teu català és molt bo (només hi ha una falta...no sé qui te'n debia ensenyar!)
És difícil a vegades mostrar-nos plorant perquè en el fons també hi ha hagut una repressió en el plor, les nenes que ploraven molt eren bledes, dèbils...i ningú no vol que li diguin que és feble.
Recordo l'abraçada que ens vam fer la meva mare i jo a l'hospital quan totes dues ja sabíem que es moriria. Jo plorava i ella només m'abraçaba des del llit estant i amb la mà m'acaronava el cap. Sé que vaig pensar que aquella abraçada em quedaria gravada per sempre més. Ara quan la trobo a faltar tanco els ulls i recordo aquest instant...i, de moment, encara ploro;)
Una abraçada ben forta!
Gracias lali, per las tevas paraules, i pels plors que m'han fet venir...
Penso que la meva mare no me podra regalar un moment tan dolç, son coses que no ha sabut fer mai, pero en guardo l'esperancia !
Petons :)
Avui, estic com el dia...ara plou, ara surt el sol. I es que hi han tants moments, tant records...que sorgeixen de sobte i s'esborren per donar pas al següent record...
Si, avui estic molt anyorada del que tenia i ja no tinc al meu costat. D'adonar-me de quantes coses no vaig dir ni compartir... potser vaig fer ben fet, era impedir el seu vol.
Trobo a faltar la seva complicitat, el seu saber fer, el seu bon humor que tant em falta en aquests moments...
Es ben veritat allò que diuent que en el cor, hi ha una parcel.la especial i intocable per a cada persona que estimes de veritat.Té un lloc ben guanyat dins meu, per tot el que era i tot el que va significar per a mi. Que hi sigui allà on volia ser-hi. T'estimo mare.
Gràcies Esperança per compartir els teus sentiments aquí! Tens la sort de poder compartir també aquesta complicitat amb les teves filles...però una cosa no treu l'altre, oi? Una mare sempre es troba a faltar, encara que la duguem dins el cor!
Un petó
Publica un comentari a l'entrada