Temps de guerra?

Avui tinc una estona per intentar escriure. Aquests dies he anat de bòlit. Vam fer el viatge a Roma per veure com el Ferran es feia capellà, en Sergi va marxar de colònies el dimecres següent i el cap de setmana que em pensava que podria descansar....doncs em va costar una mica. Normalment m'agrada que en Berenguer quan es desperta vingui a dir-nos bon dia i s'arrauleixi al nostre llit, però aquest de cap de setmana ...NO! Necessitava descansar, necessitava el meu espai, em feia nosa, qualsevol demanda seva se'm feia difícil de satisfer. I clar, en Berenguer em va demanar encara més veient que a la mare alguna cosa li passava. Quan estic així i veig que no té res a veure amb ell i sóc capaç d'explicar-li, normalment la cosa es calma. Ell només vol la seva mare a plena disposició. No demana res que no sigui normal a la seva edat. I jo voldria tornar a despertar-me al costat de la meva parella i fer el mandra o... alguna cosa més, si en tenim ganes! Tampoc no demano res estrany per la meva edat, oi? I a vegades em costa, i potser ara que es fa més gran, hi ha moments que em costa més. Hi ha moments que veig clara la lluita entre les dues necessitats i que si m'hi encallo, no ens porta gaire a bon port. Hi ha moments que surt la culpa, hi ha moments que surt la ràbia... i és en aquests moments que veig que no té res a veure amb ell.  Perquè com pot ser que vingui el meu fill a dir-me bon dia i jo m'ho prengui com un atac frontal? Com una declaració de guerra? Ell és innocent! En fi, seguiré mirant endins per aclarir què més em desperta aquesta rebuda matinal!