Pluja

Per fi ha plogut. Avui esperava la pluja. Ja m'he llevat veient que havia de ploure. I notava que calia una bona descarregada. A l'escola tothom està esverat en dies com aquests. Em sembla que la nostra part més física, més lligada a la terra nota aquests canvis de pressió. 
La pluja em fa pensar en el plor, també. Una bona tempesta és com una bona plorada. Per mi hi ha la mateixa sensació de descàrrega. I m'agrada . M'agrada veure la força de la natura com es desplega. Si, sempre és millor gaudir de l'espectacle des de dins de casa, però fins que no va néixer el Berenguer també m'agradava mullar-me. Ara no és que no m'agradi, és que m'enganxa poques vegades sola;) I a ell li encanta això del paraigües!
Recordo una tempesta a Barcelona quan era adolescent, vaig acabar xopa però amb una sensació de llibertat brutal que es va gravar a les meves cèlul·les. Era com l'escena de Cadena Perpetua, on el protagonista s'entreté a sentir la pluja sobre la pell,lliure, per fi!

Ploro, i què?

Ploro. Ploro de ràbia. Ploro de tristesa. Ploro d'alegria. Ploro sola. Ploro acompanyada. Ploro per tu. Ploro per mi. Però això no és nou. Sempre he plorat. A casa era la ploranera de la família. I malgrat hi ha molta gent que ho veu com una cosa negativa, jo reivindico plorar. Jo necessito plorar. El meu cos m'ho demana. No ho puc evitar. I si ja era ploranera, després de la maternitat encara més. El meu alt nivell d'empatia a vegades em fa aquestes jugades. Per això em molesta quan diem sovint als nens NO PLORIS! També em molesta que m'ho diguin a mi!  Per què no? Qui no ha plorat mai abraçat als braços de la seva mare o d'una persona estimada i s'ha sentit reconfortada o alleugerida? Qui no s'ha desfogat després d'una bona plorada i s'ha quedat com nou? És curiós que en una societat que ha educat a la majoria dels homes actuals amb "els homes no ploren" veiem sovint com uns futbolistes de primer nivell acaben plorant desconsoladament quan anuncien el seu comiat o guanyen un títol llargament desitjat. I no parlo del Barça que darrerament ens té ben acostumats;) 
Recomano a tothom qui ho vulgui provar, que es deixi anar, que s'ho permeti, que triï una persona de confiança que pugui rebre el seu plor i es tiri a la piscina...mai millor dit!

7 mesos

Avui fa 7 mesos que la mare va morir. Ja! Sembla que fa quatre dies que érem a l'hospital vivint els seus moments finals. La trobo a faltar. Hi ha hagut moments que he estat trista avui. Pensant en tot el que la mare s'ha perdut aquest temps. Mirant en Berenguer, que està genial; el viatge a Roma, la resta de coses que anem vivint els que ens hem quedat... Després he vist que senzillament sempre l'he trobada a faltar. Des de ben petita sempre he sentit la seva absència, malgrat sabia que hi era. Avui he sentit la seva presència malgrat la seva absència.

Temps de guerra?

Avui tinc una estona per intentar escriure. Aquests dies he anat de bòlit. Vam fer el viatge a Roma per veure com el Ferran es feia capellà, en Sergi va marxar de colònies el dimecres següent i el cap de setmana que em pensava que podria descansar....doncs em va costar una mica. Normalment m'agrada que en Berenguer quan es desperta vingui a dir-nos bon dia i s'arrauleixi al nostre llit, però aquest de cap de setmana ...NO! Necessitava descansar, necessitava el meu espai, em feia nosa, qualsevol demanda seva se'm feia difícil de satisfer. I clar, en Berenguer em va demanar encara més veient que a la mare alguna cosa li passava. Quan estic així i veig que no té res a veure amb ell i sóc capaç d'explicar-li, normalment la cosa es calma. Ell només vol la seva mare a plena disposició. No demana res que no sigui normal a la seva edat. I jo voldria tornar a despertar-me al costat de la meva parella i fer el mandra o... alguna cosa més, si en tenim ganes! Tampoc no demano res estrany per la meva edat, oi? I a vegades em costa, i potser ara que es fa més gran, hi ha moments que em costa més. Hi ha moments que veig clara la lluita entre les dues necessitats i que si m'hi encallo, no ens porta gaire a bon port. Hi ha moments que surt la culpa, hi ha moments que surt la ràbia... i és en aquests moments que veig que no té res a veure amb ell.  Perquè com pot ser que vingui el meu fill a dir-me bon dia i jo m'ho prengui com un atac frontal? Com una declaració de guerra? Ell és innocent! En fi, seguiré mirant endins per aclarir què més em desperta aquesta rebuda matinal!

Bons dies...notícies, mals dies...silenci.

Fa uns dies que ho veig tot diferent. Que sento que en mi hi ha quelcom que ha canviat. Que tinc una pau que feia temps que no recordava. Ja tocava! Aquests últims dies, estic contenta. I no per res especial però tinc la sensació de veure el got ple més que el got buit. I gaudeixo del que faig, del que tinc i del que sóc. I sé que hi ha coses que no m'agraden de la meva vida, però ara veig que ja les vaig canviant. Que tot té el seu temps. I que hi ha petits moviment, petits canvis que fan que les coses es moguin. Sé que la mort de la mare hi té a veure, amb tots aquests canvis. Sé que en certa manera, és l'empenta que necessitava per acabar de créixer, de fer-me gran...ja ho sé, pot sonar estrany, oi, quan acabo de fer 38 anys? Però en certa manera és veritat. És la sensació que tinc...ja ho he dit, que tot necessita el seu temps i jo sóc mooooooolt lenta ;)
Sé que la balança es tornarà a girar, que sóc cíclica, però tinc la sensació i, espero no equivocar-me, que ara serà diferent. Ja ho anirem veient!

Felicitats Abidal!

Avui s'han acabat per fi els 4 Barça -Madrid. No és que no m'agradi el futbol, sinó que són tan pesats amb tot el     xou que envolta els partits, que ja tenia ganes que s'acabessin. El Barça ja és a la final de Wembley. Felicitats a tots els culés! Però de fet no vull parlar de futbol, sinó de l'Éric Abidal. El dia 13 de març va ser el darrer partit que va jugar fins avui. Poc després li diagnosticaven un tumor al fetge. El van operar d'urgència i avui ja ha pogut jugar un altre cop. Quan ha sortit al camp m'he emocionat. No he pogut evitar pensar en la mare i l'Andreu. Ells no van poder superar el càncer però en canvi, l'Abidal sí. Me n'he alegrat per ell i la seva família. I ves per on he pensat en la de persones que pot haver tocat aquest gest del Guardiola, fent sortir el jugador francès, ja sigui perquè han superat la malaltia o perquè justament no l'han poguda superar. Però la vida és així. I la mort també.