Vuitè dia

Avui hem anat a buscar bolets. N'han trobat. I dic "n'han" perquè n'ha trobat tothom menys jo. I és que avui no tenia el dia. I si no tinc el dia, no en trobo. Estava al bosc i només enyorava el que no tinc, en comptes de valorar el que tinc. I això em passa sovint. És com si les mancances personals que una ja porta a sobre guanyessin sempre a les noves adquisicions ( per dir-ho d'alguna manera). En aquest procés d'acompanyar a la mare durant la malaltia he estat més capaç de veure tot el què hem pogut compartir, valorar tot el que m'ha donat i donar-l'hi tot el que he pogut. Sé que en aquest dol també surten ferides antigues. Sé que és lògic que surtin. Espero però que en surti reforçada, que em serveixi per créixer. Recordo un dels dies que érem a Barcelona passejant amb en Sergi i en Berenguer, mentre d'altres germans feien companyia a la mare, que li deia: "Em sento gran". El fet que la mare s'estigués morint em feia veure la vida des d'un altre punt de vista. Ja fa temps que no sóc una nena, ni una adolescent i que la maternitat ja em va accentuar aquest sentiment però ara era com la sensació que has d'anar més per feina, que les coses que a vegades creies que eren importants de sobte veies que no ho eren o no ho són. I és que la mort d'una mare et canvia una mica les prioritats de la teva vida. Et fa replantejar les coses, o com a mínim, a mi m'està passant. M'ha fet tornar a l'essència del que jo sóc. Sense complexes, sense manies.

Setè dia

Avui ha ests un dia estrany. Amb estones de tot. És curiós però des de que s'ha mort la mare, pateixo pel pare. Tinc por que es mori. I tinc por que es mori ràpid, sense avís. Sense poder acompanyar-lo, cuidar-lo i acomiadar-me'n com he pogut fer amb la mare. I és que al pare també me l'estimo molt. I ara està en un moment dur, difícil...tot i que ho està portant molt bé. És un home actiu, vital, amb ganes d'aprendre que estima als amics i és estimat. I estima molt a la mare. I ho vull dir així, en present. Ha estat una gran lliçó veure com ha estat capaç d'acompanyar a la mare amb tot el seu amor en aquest tram final. Per ells la mort no existeix, és un a reveure.  I això ajuda a superar la pèrdua, perquè és una pèrdua temporal.
Avui ens hem trobat amb alguns oncles, hem dinat junts i hem fet sobretaula a Calders. I aquí és on t'he enyorat. T'he trobat a faltar. Avui farà una setmana que vas marxar. Només una setmana i sembla que faci una eternitat.
He plorat i tinc ganes de plorar. Tinc ganes de família però després et trobo a faltar. La teva absència es fa evident però també la teva presència. Perquè hi ets present. En les converses, amb les teves coses, el teu lloc a taula, quan el petit de casa diu: Pili? i l'avi diu: No hi és i ell demana: Barcelona? i l'avi: a Manresa. I així ha de ser, i així serà.....

Sisè dia.

Avui ha estat un dia tranquil. No he sentit tant el buit. Hem estat amb en Berenguer tot el dia junts, que feia molts dies que no ho fèiem. Hem dibuixat, hem cantat, hem passejat pel bosc (amb rovelló inclòs)...i és que la vida continua. Sobretot si hi ha un infant de 19 mesos! 
He pensat en tu aquesta tarda quan estava acompanyant a una amiga que també està de dol. Rondinava perquè esperava una trucada que no arribava quan...ring, ring (bé, era una altra música...) ha trucat la persona en qüestió. I he pensat: Mira, la mare ja hi ha posat cullerada!
L'altre moment que he pensat en tu ha estat quan uns amics nostres ens han dit que estan esperant una criatura! Me n'alegro molt per ells! I és que uns arriben i els altres marxeu! I així ho anirem fent fins que ja tinguem tota la feina feta.

Cinquè dia

Avui acabo el dia més serena que no pas l'he començat. Quan m'he llevat, sota l'aigua de la dutxa (l'aigua sempre em fa connectar amb les meves emocions), he sentit un gran buit. He plorat desconsoladament. He tingut la sensació que no hi hauria res que pogués omplir aquest buit. Com si cap altre amor, el de la parella, del fill, dels amics...servís per calmar el dolor i omplir el buit de la mare. I mira que m'estimen, eh? És com aquell nen petit que vol un cotxe concret i que pel que sigui no l'hi poden donar i n'hi donen un altre...ell vol el primer, cap altre cotxe serà com el primer! I potser el que costa acceptar és això que l'amor de la mare ja no hi és. Rectifico, l'amor de la mare hi és, però la mare no. Sé que tinc tot el teu amor, però t'enyoro. Durant aquests darrers anys hem pogut acostar-nos més i mostrar-nos més l'amor, que a casa nostra això no es porta massa. Estic contenta d'haver-ho pogut fer. La malaltia encara ens ha ajudat més. Hem aprofitat al màxim el temps i això és una sort.
A estones, estic absent. Físicament hi sóc però estic emocionalment en un altre lloc, en un altre planeta. Em fan preguntes senzilles que no puc contestar. Em parlen de coses que no m'interessen perquè em queden tan lluny...  Aquest dol em fa connectar amb gent que s'ha trobat en la mateixa situació, alguns fa anys, d'altres fa mesos, alguns amics, d'altres coneguts...i m'agrada i m'ajuda. Gràcies mare, per fer-me retrobar vells amics!

Quart dia.

Avui ha estat més dur. Avui m'ha costat més. És curiós, hi ha estones que tinc ganes de plorar i no puc...i d'altres que per molt que vulgui, no puc parar. Ara, veig Montserrat i penso en tu. Veig la lluna i penso en tu. Vas marxar una nit de lluna plena i, si abans ja m'agradava el nostre satèl·lit, ara encara més!
Tinc ganes de veure el mar, les muntanyes,...és la mare natura que em crida. És la necessitat de trobar-te en ella. He parlat amb el pare. L'enyoro tant, ara, perquè veient-lo a ell també et veig a tu. I perquè me l'estimo molt. Ja sé que saps que està bé.
Tinc un buit que no sé com s'ha d'omplir, ni si s'omplira mai més...però tal i com em repeteixo aquests dies: a poc a poc, ja ho anirem veient.

Tercer dia

Ja fa tres dies que la mare és morta. Ja fa tres dies que no hi és. Fins avui encara teníem el seu cos amb nosaltres, però avui ja l'hem enterrat. I ara comencem el dol. Comencem a continuar la vida sense ella. O amb ella. Perquè malgrat la seva absència física, notem la seva presència. Quantes coses ens fan pensar en ella al llarg del dia? Quants gestos habituals haurem de canviar? Quants moments farem coses pensant...li dic a la mare...? Molts! I justament això, aquestes tantíssimes coses, grans o petites, importants o supèrflues, que es comparteixen amb una mare, són les que ens ajudaran a recordar-la. Potser ara amb dolor, però estic convençuda que després amb dolçor. Tal i com ha estat el seu comiat, la seva mort.
La mare escrivia un bloc. No cada dia, però de tant en tant hi penjava els seus escrits. Avui he tingut la necessitat d'escriure. Per tu és aquest bloc, mare.