Avui ha estat més dur. Avui m'ha costat més. És curiós, hi ha estones que tinc ganes de plorar i no puc...i d'altres que per molt que vulgui, no puc parar. Ara, veig Montserrat i penso en tu. Veig la lluna i penso en tu. Vas marxar una nit de lluna plena i, si abans ja m'agradava el nostre satèl·lit, ara encara més!
Tinc ganes de veure el mar, les muntanyes,...és la mare natura que em crida. És la necessitat de trobar-te en ella. He parlat amb el pare. L'enyoro tant, ara, perquè veient-lo a ell també et veig a tu. I perquè me l'estimo molt. Ja sé que saps que està bé.
Tinc un buit que no sé com s'ha d'omplir, ni si s'omplira mai més...però tal i com em repeteixo aquests dies: a poc a poc, ja ho anirem veient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada