Ja fa tres dies que la mare és morta. Ja fa tres dies que no hi és. Fins avui encara teníem el seu cos amb nosaltres, però avui ja l'hem enterrat. I ara comencem el dol. Comencem a continuar la vida sense ella. O amb ella. Perquè malgrat la seva absència física, notem la seva presència. Quantes coses ens fan pensar en ella al llarg del dia? Quants gestos habituals haurem de canviar? Quants moments farem coses pensant...li dic a la mare...? Molts! I justament això, aquestes tantíssimes coses, grans o petites, importants o supèrflues, que es comparteixen amb una mare, són les que ens ajudaran a recordar-la. Potser ara amb dolor, però estic convençuda que després amb dolçor. Tal i com ha estat el seu comiat, la seva mort.
La mare escrivia un bloc. No cada dia, però de tant en tant hi penjava els seus escrits. Avui he tingut la necessitat d'escriure. Per tu és aquest bloc, mare.
3 comentaris:
Lali, segur que ja és amb dolçor ara mateix, encara que estigui barrejada amb el dolor. Estarà contenta de llegir-te, segur que sí. Un petó molt fort.
Montse
La Pili estarà orgullosa de tots vosaltres i estarà pel què la necessiteu, com ha fet sempre. Ella et llegirà cada dia des d'on sigui. Escriu que li agradarà.Imma
Lali, dilluns, al tanatori, va aparèixer un amic meu que coneixia la mare. Quan el vaig veure em va passar pel cap: "Mira, la mare estarà contenta de veure'l" i a continuació se'm van fondre els ploms... :)
Publica un comentari a l'entrada