Avui acabo el dia més serena que no pas l'he començat. Quan m'he llevat, sota l'aigua de la dutxa (l'aigua sempre em fa connectar amb les meves emocions), he sentit un gran buit. He plorat desconsoladament. He tingut la sensació que no hi hauria res que pogués omplir aquest buit. Com si cap altre amor, el de la parella, del fill, dels amics...servís per calmar el dolor i omplir el buit de la mare. I mira que m'estimen, eh? És com aquell nen petit que vol un cotxe concret i que pel que sigui no l'hi poden donar i n'hi donen un altre...ell vol el primer, cap altre cotxe serà com el primer! I potser el que costa acceptar és això que l'amor de la mare ja no hi és. Rectifico, l'amor de la mare hi és, però la mare no. Sé que tinc tot el teu amor, però t'enyoro. Durant aquests darrers anys hem pogut acostar-nos més i mostrar-nos més l'amor, que a casa nostra això no es porta massa. Estic contenta d'haver-ho pogut fer. La malaltia encara ens ha ajudat més. Hem aprofitat al màxim el temps i això és una sort.
A estones, estic absent. Físicament hi sóc però estic emocionalment en un altre lloc, en un altre planeta. Em fan preguntes senzilles que no puc contestar. Em parlen de coses que no m'interessen perquè em queden tan lluny... Aquest dol em fa connectar amb gent que s'ha trobat en la mateixa situació, alguns fa anys, d'altres fa mesos, alguns amics, d'altres coneguts...i m'agrada i m'ajuda. Gràcies mare, per fer-me retrobar vells amics!
1 comentari:
Lali, la Pili ha deixat un buit enorme. No només al Jordi i a tu i els teus germans. Es feia estimar molt i això no només ho valoreu els més propers, també els amics, coneguts, els nebots... Jo també vaig tenir necessitat d´expressar els meus sentiments. Una abraçada molt forta.
Publica un comentari a l'entrada