Trenta-dosè dia

Avui fa un mes que va morir la mare. Aquesta nit he dormit fatal i no ha sigut fins al matí que m'he adonat que potser hi tenia alguna cosa a veure. Fa dies que no escric. Em plantejo si tinc ganes que el meu dol continuï sent "públic", si vull continuar escrivint aquest blog. Per això no tenia ganes d'escriure aquests dies. He de pensar si el continuo, si el faig acabar o si només el deixo llegir en la intimitat.
Dissabte hi va haver la missa a Calders, jo estava fatal, hi havia lluna plena (tu vas marxar una nit de lluna plena), tenia la regla,...vaja una explosió d'hormones que tot ho fan veure fosc. I el fet de trobar-nos tots encara em costa. És aquesta dualitat presència-absència.
Avui he parlat amb el pare. M'emociono cada cop que parlo amb ell, només d'imaginar-me estar al seu lloc ja em fa mal el cor. T'estima tant! Hi ha hagut tanta entrega entre vosaltres que sou un aprenentatge per mi.
Avui he pogut tornar a parlar amb tu, a veure't, a sentir la teva abraçada...

Vint-i-setè dia

Avui sortim. Anem al concert dels Amics de les Arts a Manresa. Fa mes de 20 mesos que no anem a un concert. Ja toca! A veure si no ens adormim. Segur que en ho passarem bé. Farem una birra en honor teu!

Vint-i-cinquè dia

Ahir no vaig escriure. Començo a no tenir-ne ganes, o necessitat de fer-ho cada dia. Avui he fet una migdiada de dues hores, em convenia. En Berenguer es desperta a les 6, quarts de 7 i tenia son. Ara estic ensopida. Em costa estar alegre. No tinc gaires ganes de res en especial. Vaja, que no sóc especialment "la alegria de la huerta", en aquests moments. Dissabte hi ha una missa a Calders. Començo a estar enfadada, frustrada,.. però sense ser capaç d'obrir la caixa de trons. Potser em fa mal enfadar-me amb tu, potser encara no m'ho permeto... però també em fa mal trobar-te a faltar. La diferència és que la ràbia fa de més mal gestionar potser que la tristesa. I encara no fa ni un mes...

Vint-i-tresè dia

Avui he anat a treballar i m'ha costat més. Estava menys pacient, he hagut de substituir una mestra que té un grup mogut i, justament la feina que fèiem no ho era gaire de moguda...  He deixat el Berenguer amb en Pere i la Montse perquè la Laura  tenia examen de conduir, que per cert, ha aprovat! Era el primer cop que es quedaven el Berenguer i ha anat molt bé...tot i que hi havia "nervis" per les dues parts;)
A la tarda he trucat a casa els pares per parlar amb el pare per saber com havia anat el viatge i m'ha sortit el contestador amb la veu de la mare. M'ha agafat la plorera. M'he adonat que demanar als meus tiets que facin de cangur forma part de les noves pràctiques. Vol dir que tu, mare, ja no hi ets. Que tu, àvia Pili, ja no tornaràs a cuidar d'en Berenguer...i em fot, em costa, em sap greu! I sort que tinc unes tietes fantàstiques, que sé que  puc comptar amb elles pel que calgui. Però estem amb el de sempre, la seva presència és la teva absència. I així anar fent... Gràcies Pere i Montse, i de retruc Imma!

Vint-i-dosè dia

Avui fa un dia preciós. No fa gens de fred, encara estem a l'estiuet de Sant Martí, i avui es nota. M'agraden aquests dies de tardor que el paisatge ja ha canviat, que els veïns de davant de casa et tornen a veure perquè han caigut les fulles dels arbres que fins ara te'ls tapaven, que els grocs , ocres i marrons es barregen amb el verd de les noves plantacions...és la Natura. La Mare Natura. La tardor és temps de canvis, de transformació, de renovació i mort. De preparar-nos per l'hivern, per tornar a renéixer a la primavera. I és que la Vida és cíclica.
En dies com aquest, la teva presència encara és més clara, més evident. M'agrada veure't en tots els elements de la natura. En un cel ben blau, en un núvol bonic, en una fulla rogenca,...en mil i un paisatges! Quina sort poder-los compartir amb tu!
Per cert, avui m'he trobat a la Roser, i m'ha demanat com anava. Ens hem emocionat totes dues quan en Berenguer ha tornat de veure els gossos de l'Hostal. Parlant de tu i d'ell, que no el veuries créixer. Li he explicat la conversa que vam tenir a la clínica on justament jo et deia que estava contenta que havies pogut compartir amb nosaltres aquests 19 mesos i tu em deies que et sabia greu no veure'l créixer, però que el vetllaries des del cel. Avui fa 20 mesos. 

Vint-i-unè dia

Avui hem estat a Montserrat. Avui era un dia especial. El Ferran s'ordenava diaca a Roma. Una part de la família l'ha pogut acompanyar en directe i l'altra, ho ha fet a distància. O si més no a distància física, perquè jo m'hi he sentit molt a prop. I que consti que a la mare la compto com a present i no pas com a absent. I és que ella ja va marxar sabent que l'ordenació la veuria des de primera fila. Hem encès un ciri per ell i la mare. Sí, per tots dos. Perquè avui també hem tingut molt present la mare. He tornat a plorar. A plorar bastant. Quan he sentit el Virolai, quan he pujat a veure la Moreneta (sí, avui hi he pujat!), quan m'he trobat el poema d'en Maragall... però ha estat un plor potser més serè. Però també ens ho hem passat bé, tots tres, junts. Hem anat fins a la creu de Sant Miquel, que hi ets amb 20mn i com que en Berenguer tenia ganes de caminar potser ens hi hem estat una hora! Ara veig fulles, ara una pedra, ara un pit-roig, ara fem un dibuix a terra...i és que ben bé que les coses canvien, i ara ens toca viure això. A gaudir-ne!

Vintè dia

Estic més serena. Avui he parlat amb els que són a Roma. M'hagués agradat anar-hi... però hi seré d'una altra manera. Demà anirem a Montserrat a posar un ciri pel Ferran. És la meva manera d'acompanyar-lo en aquesta nova etapa. Ja fa temps que vaig entendre que si l'opció que havia triat, el feia feliç...doncs a mi ja em semblava bé. Ell dirà que no tria...però jo aquí discrepo, sempre triem. Triem acceptar, triem renunciar, triem no fer res,... encara que la vida ens ho posi davant! En fi, que des del xacra de la terra que representa el cor, des de Montserrat, pensarem molt en tota la família i encara que demà no estarem tots junts físicament, si que ho estarem espiritualment!

Dinovè dia

Estic contenta de tornar a treballar. M'he sentit molt ben acollida a l'escola i això em sembla que m'ajudarà. M'he adonat que m'ho passo bé amb els nanos! I potser també és important que cadascú canviï la seva escola, en comptes de marxar tots a una escola concreta. No ho sé, avui he tingut dubtes. Però això és normal en mi ;)
Me'n vaig a dormir que estic cansada, he de tornar a agafar el ritme!

Divuitè dia

Demà torno a la feina. Bon senyal. Senyal de normalitat. Però...em retrobaré amb tots els companys i companyes que em tornaran a fer present que has marxat. Que ja no hi ets. I això sol, ja em costa. Perquè encara fa poc, perquè encara em sento fràgil a estones. És normal. Potser ploraré. Quasi diria que segur! I potser no seré la única...tinc unes quantes companyes que han perdut el pare o la mare de càncer fa relativament poc. Segur que el que visc jo els desperta noves ferides. Segur, també, que podran entendre el meu dolor i alhora la voluntat de tirar endavant, de mirar endavant! Cadascú viu el dol a la seva manera, i si, encara estic de dol, malgrat aquests dies tingui ganes de posar-me les piles. Una cosa no treu l'altre.

Dissetè dia.

Avui he anat a demanar feina. Sí, feina. He anat a l'escola Itaca de Manresa per veure si m'hi volen el curs vinent. Ja feia temps que em rondava pel cap. Però no gosava, que si ara amb la reducció potser no és el moment, que segur que ja tenen prou gent, que mai trobava el forat per anar-hi...doncs avui l'he trobat. Potser no en sortirà res, o potser sí. Ja ho veurem, temps al temps. Però jo en tot cas he demanat el que volia. Estic contenta d'haver-ho fet!
Ah i dijous ja tornaré a treballar. Em sembla que ja necessito tornar a la rutina. Potser després em costarà, no ho sé. Però ara a casa tampoc no té gaire sentit que hi sigui. La vida continua i jo continuo amb ella.

Setzè dia

He decidit posar-me les piles. L'actitud d'aquests dos últims dies, que no és nova, que no ve d'ara i que no l'arreglaré amb dos dies, no m'ajuda. No m'ajuda gens, al contrari. Tinc molts motius per estar contenta i feliç. Sí, també en tinc per no estar-ho...i què! Per quins prefereixo viure? Pels que em fan feliç...o pels que no? Jo trio. Jo decideixo. Puc triar cap on vull anar. Sí, em puc equivocar....i què! De l'error n'han sortit grans coses!
Puc canviar l'actitud davant tot el que m'està passant. No m'aporta res compadir-me, ni sentir-me víctima. Tindré moments de tot. Evidentment, només faltaria! Però això no vol dir que no pugui viure ni provar de ser feliç cada instant. A mi sempre m'ha costat més expressar l'alegria que la tristor. Sempre m'ha costat demanar el que vull, perquè moltes vegades m'ha costat decidir què vull! Sempre he tingut massa en compte els altres. Ja fa temps que m'ho estic currant per canviar-ho, però encara em costa. I aquests dies després de la mort de la mare, aquesta incertesa s'ha accentuat. Ep, i parlo des de la cosa més simple a la més seriosa, eh! Però si no sóc capaç de decidir què vull, de demanar-ho i de creure'm que m'ho mereixo...malament. O sigui que, això, a posar-me les piles!

Quinzè dia

Avui no tinc ganes d'escriure, potser demà...

Catorzè dia

La iaia Àurea sempre deia que des de la mort del Josep Maria, el seu fill petit mort quan era jove a conseqüència de les ferides d'un accident de cotxe, no podia brindar amb "xampany" (a aquella època encara no en dèiem cava) perquè no tenia res a celebrar. Sempre ho vaig trobar exagerat, em costava d'entendre. Sabia que va ser una mort traumàtica, que va deixar una ferida molt gran a tota la família. Sempre havia sentit a dir que la mort d'un fill era el pitjor que et podia passar. Però no era pas culpa seva que es morís el seu fill. I ella tenia tot el dret de viure! Avui he pensat molt en ella. Hem estat passejant per Manresa, per la Fira Mediterrània amb en Sergi i el Berenguer. Hem estat amb amics, hem escoltat bona música, hem gaudit...i tot i així sentia un no sé què. Un... "no tens dret", un..."estàs de dol, i tu aquí passant-ho bé". És la culpa. La maleïda culpa. I ja ho sé que una mare no és el mateix que un fill. I ja ho sé que tinc dret a viure i a passar-m'ho bé. Però em sembla que avui he entès el què deia la iaia... potser preferiria no estar celebrant coses però poder estar amb tu.

Tretzè dia

Avui ha estat quasi un dia normal. En Berenguer està refredat, amb mocs i tos, i, com que hem dormit malament, ens hem llevat tard. Ha volgut molts braços i molta mama. Com l'entenc ara quan plora perquè vol la mama! A vegades ploraria amb ell i li diria, jo també la vull. Però no, avui he fet de mare. I no t'he trobat especialment a faltar. Només quan he penjat de parlar amb el pare, que m'ha faltat aquell: "passa'm la mare, un moment". I aleshores si que t'he enyorat, res, un moment i prou, però t'he enyorat. 

Dotzè dia

Ara no fa gaire he arribat de Barcelona. Avui fèiem una missa per la mare a Montalegre. D'entrada no em venia gaire de gust. Ja fa temps que no tinc relació amb l'Església i encara menys amb l'Opus Dei (a part de la resta de la família que en forma part, clar). Però la mare era de l'Opus. Si, ho era. I per tant també era lògica aquesta missa en aquesta església i no en una altra. La missa l'ha dita Mn. Ignasi, que també era present al funeral de mare a Manresa. I la veritat és que m'ha agradat molt el sermó. Hi he trobat més la mare, més la família, més la persona en totes les seves vessants, que no pas en el funeral. Ha parlat de la famosa entrada al seu bloc del dibuix de l'Ada, M'ha fet sentir-te més present. Al final, a fora, l'he felicitat per les seves paraules.
Hi havia tants companys teus, mare. Tanta gent que t'estima! Els del COU (la Fina, la Roser Latorra, el Phippher, el Pep), els del Milà i Fontanals (el Toni, la Mercè,...), els directors de Santa Anna  (ara és el Jordi Cortès!) i Vedruna (l'Elisabet i la Montserrat), família (Ramons, Imma, Montse), companys del pare de l'escoltisme, amigues de la Maria Alba, els Estrada de Calders, la Roser Serra, la Maria, la Victòria i el seu marit, la MariJe, l'Estela i la Mila, l'Enriqueta, la sra Gassiot, els dels camins de Pallarols, la Maria Antònia no s'ha pogut escapar però hi era, amics nostres... molts no sabien que estaves malalta i estaven sorpresos i tristos. La majoria coincidia a dir que sentien la teva pèrdua. Avui he sabut que no anaves escampant la teva malaltia als teus companys, que te la guardaves per tu,... potser no volies molestar, o potser no volies que et miressin diferent. Alguns s'han quedat amb ganes d'acomiadar-se. Ha estat un regal poder compartir aquestes estonetes amb tots ells parlant de tu.

Onzè dia

Per fi, avui ha estat un dia tranquil. Després de la gran plorada d'ahir, avui m'he llevat diferent. Amb son, com sempre, però amb uns sensació diferent. Potser la diferència és que avui he estat molt més conscient del que tinc i no del que em manca. I és que tinc la sort de tenir una família que m'estima molt i que jo m'estimo molt. Ja ho sabia, però aquests dies que tot és d'un color diferent, la por et fa males jugades. Et vol protegir del dolor perquè ja en tens prou, i sense voler t'allunya de qui més t'estima. Si ja has perdut una persona estimada, qui et garanteix que no en perdis una altra? Aquests dies de solitud profunda, de buidor, hagués marxat lluny que ningú em veiés, o m'hagués quedat en un racó: jo i la meva pena. Em costa mostrar-me així: trista, enfadada, desolada,...  Però la vida també és això. I penso que és una gran sort poder-me mostrar tal com sóc, amb les meves penes i les meves alegries. També és un aprenentatge. A vegades, no acceptem que no estem bé. Què els diem als nens petits? No ploris, no t'enfadis, no et queixis... Doncs no, jo vull plorar si estic trista, enfadar-me si tinc motius i queixar-me si em prenen el pèl. De la mateixa manera que canto quan estic contenta, somric quan estic alegre! Som aquesta dualitat.

Desè dia

De la mort de la mare han nascut uns quants blocs i diaris. I és que si alguna cosa té el dol és la necessitat de compartir amb l'altre gent el teu dolor. Llegint alguns d'aquests blocs recordem la mare i anem guarint la ferida que encara tenim oberta. La mare era molt de compartir, el temps, l'amor, el que tenia, els coneixements...amb la família, els amics, els coneguts,...Li agradava aglutinar a la gent. Ser colla i, com ja era tradició a Cal Torra en la generació anterior, parlar, discutir, debatre. Ara, mitjançant les xarxes socials, Internet i totes les seves possibilitats, podem dir que estem fent un dol 2.0, o un dol virtual, com vulgueu! I m'agrada perquè no deixa de fer-nos lectors i escriptors en certa manera i, per tant, segur que la mare com a "profe" de llengua  està doblement contenta!

Novè dia

A poc a poc, els dies van passant. És curiosa la percepció que tenim del temps en moments de dol. Ahir en parlàvem amb les meves tietes. Tot just demà farà una setmana de l'enterrament i sembla que faci una eternitat. I el temps de la clínica, em queda lluny! Ja no parlem del temps en que la mare encara corria per Calders...el dolor o la felicitat fan que el temps sigui més "curt" o més "llarg".
Avui m'ha costat. Tenia moltes ganes de parlar amb tu, d'explicar-te les meves coses, de sentir els teus comentaris i avui no ha estat possible. Ja ho sé que puc parlar amb tu i que, a la teva manera em respons, però és que avui tenia ganes de fer-ho a la meva manera, a la manera dels vius. I així ja no ho podré fer. I això em fa estar trista, em fa estar enfadada,...em pensava que estava a punt perquè marxessis, però no ho estic. Potser no ho estaria mai, tot s'ha de dir, però és que encara tinc moltes coses per compartir amb tu! I sí, ja ho sé, que et porto al cor, però avui amb això no en tinc prou! Et trobo a faltar.