Avui fa un dia preciós. No fa gens de fred, encara estem a l'estiuet de Sant Martí, i avui es nota. M'agraden aquests dies de tardor que el paisatge ja ha canviat, que els veïns de davant de casa et tornen a veure perquè han caigut les fulles dels arbres que fins ara te'ls tapaven, que els grocs , ocres i marrons es barregen amb el verd de les noves plantacions...és la Natura. La Mare Natura. La tardor és temps de canvis, de transformació, de renovació i mort. De preparar-nos per l'hivern, per tornar a renéixer a la primavera. I és que la Vida és cíclica.
En dies com aquest, la teva presència encara és més clara, més evident. M'agrada veure't en tots els elements de la natura. En un cel ben blau, en un núvol bonic, en una fulla rogenca,...en mil i un paisatges! Quina sort poder-los compartir amb tu!
Per cert, avui m'he trobat a la Roser, i m'ha demanat com anava. Ens hem emocionat totes dues quan en Berenguer ha tornat de veure els gossos de l'Hostal. Parlant de tu i d'ell, que no el veuries créixer. Li he explicat la conversa que vam tenir a la clínica on justament jo et deia que estava contenta que havies pogut compartir amb nosaltres aquests 19 mesos i tu em deies que et sabia greu no veure'l créixer, però que el vetllaries des del cel. Avui fa 20 mesos.
1 comentari:
Lali, una de les coses que jo sempre penso per les que no m'agradaria morir massa aviat, precisament és per por de no veure els néts a crèixer !! Els fills ja ens han crescut, ara ens toca veure als néts, dia a dia, potser millor que quan veiem a créixer els fills, perque aleshores, la feina, els altres fills...no ens deixaven disfrutar-ho tan com fem ara amb els néts. Un petó.
Publica un comentari a l'entrada