He decidit posar-me les piles. L'actitud d'aquests dos últims dies, que no és nova, que no ve d'ara i que no l'arreglaré amb dos dies, no m'ajuda. No m'ajuda gens, al contrari. Tinc molts motius per estar contenta i feliç. Sí, també en tinc per no estar-ho...i què! Per quins prefereixo viure? Pels que em fan feliç...o pels que no? Jo trio. Jo decideixo. Puc triar cap on vull anar. Sí, em puc equivocar....i què! De l'error n'han sortit grans coses!
Puc canviar l'actitud davant tot el que m'està passant. No m'aporta res compadir-me, ni sentir-me víctima. Tindré moments de tot. Evidentment, només faltaria! Però això no vol dir que no pugui viure ni provar de ser feliç cada instant. A mi sempre m'ha costat més expressar l'alegria que la tristor. Sempre m'ha costat demanar el que vull, perquè moltes vegades m'ha costat decidir què vull! Sempre he tingut massa en compte els altres. Ja fa temps que m'ho estic currant per canviar-ho, però encara em costa. I aquests dies després de la mort de la mare, aquesta incertesa s'ha accentuat. Ep, i parlo des de la cosa més simple a la més seriosa, eh! Però si no sóc capaç de decidir què vull, de demanar-ho i de creure'm que m'ho mereixo...malament. O sigui que, això, a posar-me les piles!
1 comentari:
Lali: és normal aquest sentment de culpa. A mi també em passa a vegades. I durant el dia, amb el dia a dia, estic bé i tranquila, però quan arriva el vespre, ja de per si em costava anar a dormir, però es que ara "no vull" anar a dormir, perque em toquen cada dia les 4 ó les 5 del matí, fent-me un tip de plorar i de pensar i pensar.....Espero que tot això es normalitzi!!! Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada