Onzè dia

Per fi, avui ha estat un dia tranquil. Després de la gran plorada d'ahir, avui m'he llevat diferent. Amb son, com sempre, però amb uns sensació diferent. Potser la diferència és que avui he estat molt més conscient del que tinc i no del que em manca. I és que tinc la sort de tenir una família que m'estima molt i que jo m'estimo molt. Ja ho sabia, però aquests dies que tot és d'un color diferent, la por et fa males jugades. Et vol protegir del dolor perquè ja en tens prou, i sense voler t'allunya de qui més t'estima. Si ja has perdut una persona estimada, qui et garanteix que no en perdis una altra? Aquests dies de solitud profunda, de buidor, hagués marxat lluny que ningú em veiés, o m'hagués quedat en un racó: jo i la meva pena. Em costa mostrar-me així: trista, enfadada, desolada,...  Però la vida també és això. I penso que és una gran sort poder-me mostrar tal com sóc, amb les meves penes i les meves alegries. També és un aprenentatge. A vegades, no acceptem que no estem bé. Què els diem als nens petits? No ploris, no t'enfadis, no et queixis... Doncs no, jo vull plorar si estic trista, enfadar-me si tinc motius i queixar-me si em prenen el pèl. De la mateixa manera que canto quan estic contenta, somric quan estic alegre! Som aquesta dualitat.