dimecres, 13 de juliol del 2011
Presència: Acompanyar
Presència: Acompanyar: "Aquests dies estic fent un curs de fang. A mi sempre m'ha agradat el fang. Vaig començar-ne a fer a Eus a la Catalunya Nord amb la Marie-Cla..."
Acompanyar
Aquests dies estic fent un curs de fang. A mi sempre m'ha agradat el fang. Vaig començar-ne a fer a Eus a la Catalunya Nord amb la Marie-Claude Pradel. Amb ella fèiem una sessió de fang que començava amb una relaxació amb els ulls tancats i un cop relaxats i connectats amb nosaltres mateixos començàvem a modelar deixant sortir els que portàvem dins. Sense mirar, només tocant, sense jutjar-nos,... Sempre em sorprenia què sortia de nosaltres mateixos. Quan donaves la peça per acabada aleshores obries els ulls i si volies l'acabaves. A vegades quan obries els ulls descobries que el que havies fet no s'assemblava gaire al que et semblava que feies. D'altres, tenies ben memoritzat el fang treballat i no tenies sorpreses.
Ahir ens van ensenyar a fer xurros amb el fang, és a dir, a agafar un trosset de fang i anar-lo modelant amb la mà sobre una taula de manera que quedi un cilindre llarg d'un centímetre de diàmetre. Sembla fàcil, i de fet, potser ho és, però a mi...no em surten. Em costa fer-los. I això que només he d'"acompanyar" el fang. Ahir vaig estar barallant-me amb l'argila fins que al final em sortia una cosa que s'hi assemblava. Era frustrant, fins i tot m'enfadava... Avui he provat de fer-lo amb els ulls tancat i ...m'ha sortit. Eliminant el sentit de la vista, et centres amb el tacte i et deixes portar més pel que senten les mans i et deixes guiar pel material. Potser és això el que m'agrada del fang, que m'ajuda a deixar-me anar, a no pensar...sempre i quan no faci xurros!
Però la veritat és que m'agrada tocar. Sempre m'ha agradat i amb el fang puc tocar tant com vull. A casa sempre em deien que ho tocava tot, i no sempre es veia com una cosa positiva, això de tocar, sinó tot el contrari. De fet sovint em sentia dir "malsdits" perquè clar, si toques les coses es poden trencar, fer mal bé, espatllar,...i a mi, evidentment, em passava.
Per això reivindico la importància de tocar en la infància com a font d'aprenentatge, de plaer, de descoberta i de coneixement. Bé, i també reivindico tocar en l'edat adulta, la vellesa.... Jo quasi diria: si toco, existeixo!
Ahir ens van ensenyar a fer xurros amb el fang, és a dir, a agafar un trosset de fang i anar-lo modelant amb la mà sobre una taula de manera que quedi un cilindre llarg d'un centímetre de diàmetre. Sembla fàcil, i de fet, potser ho és, però a mi...no em surten. Em costa fer-los. I això que només he d'"acompanyar" el fang. Ahir vaig estar barallant-me amb l'argila fins que al final em sortia una cosa que s'hi assemblava. Era frustrant, fins i tot m'enfadava... Avui he provat de fer-lo amb els ulls tancat i ...m'ha sortit. Eliminant el sentit de la vista, et centres amb el tacte i et deixes portar més pel que senten les mans i et deixes guiar pel material. Potser és això el que m'agrada del fang, que m'ajuda a deixar-me anar, a no pensar...sempre i quan no faci xurros!
Però la veritat és que m'agrada tocar. Sempre m'ha agradat i amb el fang puc tocar tant com vull. A casa sempre em deien que ho tocava tot, i no sempre es veia com una cosa positiva, això de tocar, sinó tot el contrari. De fet sovint em sentia dir "malsdits" perquè clar, si toques les coses es poden trencar, fer mal bé, espatllar,...i a mi, evidentment, em passava.
Per això reivindico la importància de tocar en la infància com a font d'aprenentatge, de plaer, de descoberta i de coneixement. Bé, i també reivindico tocar en l'edat adulta, la vellesa.... Jo quasi diria: si toco, existeixo!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)