Sóc llunàtica!

Abans aquesta expressió es sentia més. Els llunàtics són segons el diccionari, aquelles persones que tenen un humor variable, que va a rauxes. Doncs bé, he descobert que sóc llunàtica. Que m'afectava la lluna ja ho tenia clar, però que ho feia tant...potser no. Molts cops m'ha passat de dir, avui estic fatal, no sé què em passa i veure després que era lluna plena. És curiós però que afecti a uns més que els altres. A vegades m'agradaria que no m'afectés. Però la lluna m'agrada. M'agrada molt. Sempre m'ha agradat. Recordo que, quan fumava, la meva cigarreta preferida era la que feia abans d'anar a dormir a fora el balcó del pis de Barcelona, a casa els pares. Tenia la sort de tenir vista cap al Tibidabo. M'agradava escoltar els sorolls de la ciutat. I sempre buscava la lluna. Ara ja no visc a Barna, ja no fumo i a la nit escolto més el silenci que altre cosa, però ella continua al meu costat. Sí, desapareix una nit. A vegades està amagada, però sempre hi és. La mare va morir una nit de lluna plena avui farà 5 mesos. Per tant,per mi, la lluna encara guanya més força, més presència. I quan fa dies que no penso en la mare, tinc la lluna que me la recorda, que em diu: és aquí la mare, amb mi, fent-te companyia. 

Cansament

Avui estic cansada. Estic esgotada. A mitja tarda em pensava que no acabaria el dia en un estat raonable i al final, malgrat l'esgotament, estic més animada. I no em demaneu, què ha canviat. Potser només la meva actitud, potser el ser conscient que estar amb una criatura petita plena d'energia és cansat (a part de moltes altres coses clar). I que consti que ho he triat, de passar el màxim d'estona amb ell, que ho faig perquè vull. Però ara potser torno a tenir necessitat de tenir els meus moments, les meves estones, i m'adono que estic molt sola. Estem molt sols. A nivell de logística familiar, no ho tenim fàcil. També ho hem triat, és veritat. Vam escollir un poble petit per viure~hi. Amb la família lluny del poble, i costa potser demanar als avis, tiets i família vària que es facin càrrec del petit perquè tu puguis fer altres coses. Abans les famílies vivien juntes vàries generacions alhora i això feia més compartida aquesta tasca. Potser hem d'aprendre a demanar més les coses, o potser és que donem la imatge que no necessitem res...i sí que necessitem. I potser més ara, després de la mort de la mare, jo necessito sentir que formo part d'una família, i que la meva família petita forma part d'una família més grossa. Potser només és la necessitat de tenir més present la mare.

Fa sol

Per fi sembla que el sol ja ens acompanya. Que el dia s'allarga i que deixem l'hivern enrere. Ja en tenia ganes! Després d'aquests dies de pluja, els camps estan pletòrics, les flors ja formen part del nostre paisatge i amb elles també, tota una gran col·lecció d'insectes.

Ahir vam estar passejant amb en Berenguer i ens vam posar a buscar marietes. Quan en veia una s'emocionava, aleshores l'agafàvem suaument i ens la posàvem a la mà mentre li cantàvem: Marieta, vola, vola, tu que portes camisola, si m'ensenyes el camí del cel, et donaré pa i mel. Quan la marieta es posava a volar, ell feia uns ulls com unes taronges! M'encanta veure com descobreix coses noves, com es sorprèn i s'il·lusiona amb tot el que l'envolta!

Content

Ahir vam celebrar l'aniversari amb uns quants nens i nenes amics d'en Berenguer. Van venir a casa a jugar i a berenar. Es tractava d'estar junts un dia tan especial com aquest. De cantar la cançó i de bufar les espelmes del pastís. Va anar molt bé. En Berenguer s'ho va passar bé, va estar obrint regals i fent ulls com taronges cada cop que algú el trucava i li deia: "felicitats, per molts anys!"o li cantaven la cançó per telèfon. Va ser un dia intens que, malgrat la pluja, va sortir rodó. La prova és que quan pujàvem l'escala després d'acomiadar els últims convidats, li vaig dir:

-Va, pugem, que estic cansada. I tu, estàs cansat?

- No, jo estic content!

En aquest moment vaig ser feliç. Vaig saber que malgrat haver tingut un dia dur, ahir vaig trobar molt a faltar a la mare, me n'havia sortit. Havia aconseguit que en Berenguer tingués un aniversari normal, feliç, al marge del meu patiment. Ser mare també és això. Saber separar el que és teu del que és el teu fill, malgrat les nostres mancances, malgrat les nostres dificultats. Potser des de fora sembla fàcil, o potser, fins i tot, evident. Però quan perds la mare en un moment en que encara estàs criant un fill petit, per mi no ho és. Hi ha moments que la meva tristesa inunda qualsevol racó de la meva ànima i em voldria fondre. Aleshores és quan aquesta persona petita et fa sortir del teu dolor i et torna a la llum, a l'alegria, al present. Que sigui així per molts anys més!

Avui sí

Avui ha estat un dia estrany. Hem celebrat amb en Berenguer els dos anys que fa demà anant a veure el concert Wimoweh a Barcelona. Hi hem anat tots tres i l'avi. Jo en tenia moltes ganes perquè a casa tenim el CD i li agrada molt. Tenia ganes de veure com reaccionava a un concert formal, si es mostraria espontani, si estaria cohibit... I, tot i que quan ha començat no les tenia totes i deia "marxem?",  després s'ha anat relaxant, al·lucinant, engrescant, cantant...vaja, que s'ho ha passat pipa!
Aquest concert ja l'havíem vist fa uns 6 anys amb els meus pares, nebots i germanes. L'havia organitzat la mare. Quan vaig veure que el tornaven a fer em van venir ganes d'anar-hi amb en Berenguer. I com que l'avi ha continuat la tradició d'anar a un concert amb els néts un cop l'any, doncs també s'hi ha afegit. 
Total, que avui sí que he pensat amb la mare. Avui sí que l'he trobada a faltar. A més, una de les cançons va sonar al seu funeral... i, evidentment, mhe posat a plorar. Però ha estat un plor més tranquil, menys desconsolat que temps enrera. 
Hem anat a dinar i a passejar per la platja de Barcelona que estava plena de gom a gom. En Berenguer no donava a l'abast: skates, monopatins, planxes de surf, taxis, tramvies, autobusos de dos pisos...ha acabat rebentat però ens ho hem passat bé. Tot i així, a mida que ha anat passant el dia he anat enyorant-me més. Avui estava entre dues aigües, pensant en la mare i pensant en el Berenguer. Dues de les persones a qui més estimo i em sembla que a partir d'ara serà així! 

Acompanyada

Ja queda menys per celebrar els 2 anys del naixement d'en Berenguer. Demà farà dos anys que em vaig posar de part i justament,demà, ens trobarem amb el grup de mares que compartíem les sessions de preparació pel part per parlar amb l'Àngels. L'Àngels és una de les dues dones que ens preparaven per aquest moment i per la criança. Amb ella, i les altres parelles, fèiem una estona de treball corporal, compartíem dubtes i pors sobre aquesta nova etapa que ja havíem començat. Per mi, era una estona molt important, una parada en el camí que ens permetia estar a tots tres junts, amb cos i ànima. El Sergi em feia massatges i estiraments, algun dia ell també tenia sort i també en rebia! Respiràvem, preníem consciencia de la nova criatura que s'estava gestant, ens tocàvem,...era un moment íntim i familiar. Després parlàvem. N'estic molt contenta i agraïda. L'Àngels té una sensibilitat especial per escoltar, fa servir un to clar i té una veu dolça que et fa sentir acompanyada. I quan estàs embarassada o criant el teu nadó, necessites sentir-te acompanyada. Molt acompanyada. Perquè és tan intens, tan fantàstic i merevellós, i en alguns moments, tan difícil i tan dur, que tot acompanyament és poc.
Demà parlarem de les nostres necessitats, preocupacions o situacions particulars.Algunes ja amb una segona criatura al ventre. seran les únique criatures que hi haurà, perquè les altres demà no vindran. Tornarem a tenir aquest espai d'aturada, de sentir, de presència. Ja en tinc ganes!

Minuscule

Us deixo uns dels vídeos que formen part de la col·lecció Minuscule. Són imatges reals combinades amb animacions que mostren el món dels insectes. Fa poc que els vam descobrir. Estan molt ben fets.
Ara quan en Berenguer veu una formiga en un llibre...xiula!

Ja torno a ser aquí!

Avui torno a tenir ganes d'escriure, de fet, ja fa dies que em rondava tornar al blog. Avui m'he decidit i ja sóc aquí!
M'ha de venir la regla i estic una mica cansada i moixa. Aquests dies em costa dormir i és un pal. No hi estic acostumada a tenir insomni, però des de la mort de la mare, que em passa de tant en tant. A vegades em costa adormir~me i d'altres, em desperto de matinada i ja no aconsegueixo tornar~me a adormir. El pitjor és estar~te al llit esperant que et vingui la son, però si m'aixeco i m'activo potser encara serà pitjor! Vaja, que avui només penso anar a dormir quan tingui son i si la son no ve, m'aixecaré! 
Potser el fet que dilluns en Berenguer faci 2 anys (que fort!) hi té alguna cosa a veure. Serà especial aquest aniversari. Fins ahir en tenia moltes ganes. Ahir, mentre no podia dormir, me'n vaig adonar que aquest cop l'àvia Pili no hi seria físicament. Només hem pogut gaudir del primer aniversari juntes i recordo haver~li dit al meu company, mentre preparàvem la celebració de l'any passat, que potser seria la primera i la última que fèiem amb la meva mare (feia molt poc que havia començat l'aventura del càncer) viva. Doncs ves per on la vaig encertar. Tampoc no hi serà l'avi Andreu, que fa poc més d'un mes que va morir. L'avi Andreu no va venir l'any passat però crec que aquest any el tindré més present! Per això serà especial. Perquè aquest cop seran dins meu.
Però pel Berenguer, que de tant en tant truca als avis morts per telèfon i al cap d'un minut ja està en una altra història,  la mort té un altre pes. Per sort! I per nosaltres, la vida continua, també per sort.  I dilluns en Berenguer tindrà un pastís amb 2 espelmes i ho celebrarem al parc amb els seus amics i les seves mares, que han compartit aquest temps amb nosaltres. Perquè s'ho mereix, perquè me l'estimo i perquè tinc ganes de celebrar que fa dos anys es va unir a nosaltres una persona meravellosa que m'ha fet renéixer.