Divuitè dia

Demà torno a la feina. Bon senyal. Senyal de normalitat. Però...em retrobaré amb tots els companys i companyes que em tornaran a fer present que has marxat. Que ja no hi ets. I això sol, ja em costa. Perquè encara fa poc, perquè encara em sento fràgil a estones. És normal. Potser ploraré. Quasi diria que segur! I potser no seré la única...tinc unes quantes companyes que han perdut el pare o la mare de càncer fa relativament poc. Segur que el que visc jo els desperta noves ferides. Segur, també, que podran entendre el meu dolor i alhora la voluntat de tirar endavant, de mirar endavant! Cadascú viu el dol a la seva manera, i si, encara estic de dol, malgrat aquests dies tingui ganes de posar-me les piles. Una cosa no treu l'altre.