Vint-i-unè dia

Avui hem estat a Montserrat. Avui era un dia especial. El Ferran s'ordenava diaca a Roma. Una part de la família l'ha pogut acompanyar en directe i l'altra, ho ha fet a distància. O si més no a distància física, perquè jo m'hi he sentit molt a prop. I que consti que a la mare la compto com a present i no pas com a absent. I és que ella ja va marxar sabent que l'ordenació la veuria des de primera fila. Hem encès un ciri per ell i la mare. Sí, per tots dos. Perquè avui també hem tingut molt present la mare. He tornat a plorar. A plorar bastant. Quan he sentit el Virolai, quan he pujat a veure la Moreneta (sí, avui hi he pujat!), quan m'he trobat el poema d'en Maragall... però ha estat un plor potser més serè. Però també ens ho hem passat bé, tots tres, junts. Hem anat fins a la creu de Sant Miquel, que hi ets amb 20mn i com que en Berenguer tenia ganes de caminar potser ens hi hem estat una hora! Ara veig fulles, ara una pedra, ara un pit-roig, ara fem un dibuix a terra...i és que ben bé que les coses canvien, i ara ens toca viure això. A gaudir-ne!