Vuitè dia

Avui hem anat a buscar bolets. N'han trobat. I dic "n'han" perquè n'ha trobat tothom menys jo. I és que avui no tenia el dia. I si no tinc el dia, no en trobo. Estava al bosc i només enyorava el que no tinc, en comptes de valorar el que tinc. I això em passa sovint. És com si les mancances personals que una ja porta a sobre guanyessin sempre a les noves adquisicions ( per dir-ho d'alguna manera). En aquest procés d'acompanyar a la mare durant la malaltia he estat més capaç de veure tot el què hem pogut compartir, valorar tot el que m'ha donat i donar-l'hi tot el que he pogut. Sé que en aquest dol també surten ferides antigues. Sé que és lògic que surtin. Espero però que en surti reforçada, que em serveixi per créixer. Recordo un dels dies que érem a Barcelona passejant amb en Sergi i en Berenguer, mentre d'altres germans feien companyia a la mare, que li deia: "Em sento gran". El fet que la mare s'estigués morint em feia veure la vida des d'un altre punt de vista. Ja fa temps que no sóc una nena, ni una adolescent i que la maternitat ja em va accentuar aquest sentiment però ara era com la sensació que has d'anar més per feina, que les coses que a vegades creies que eren importants de sobte veies que no ho eren o no ho són. I és que la mort d'una mare et canvia una mica les prioritats de la teva vida. Et fa replantejar les coses, o com a mínim, a mi m'està passant. M'ha fet tornar a l'essència del que jo sóc. Sense complexes, sense manies.