Setè dia

Avui ha ests un dia estrany. Amb estones de tot. És curiós però des de que s'ha mort la mare, pateixo pel pare. Tinc por que es mori. I tinc por que es mori ràpid, sense avís. Sense poder acompanyar-lo, cuidar-lo i acomiadar-me'n com he pogut fer amb la mare. I és que al pare també me l'estimo molt. I ara està en un moment dur, difícil...tot i que ho està portant molt bé. És un home actiu, vital, amb ganes d'aprendre que estima als amics i és estimat. I estima molt a la mare. I ho vull dir així, en present. Ha estat una gran lliçó veure com ha estat capaç d'acompanyar a la mare amb tot el seu amor en aquest tram final. Per ells la mort no existeix, és un a reveure.  I això ajuda a superar la pèrdua, perquè és una pèrdua temporal.
Avui ens hem trobat amb alguns oncles, hem dinat junts i hem fet sobretaula a Calders. I aquí és on t'he enyorat. T'he trobat a faltar. Avui farà una setmana que vas marxar. Només una setmana i sembla que faci una eternitat.
He plorat i tinc ganes de plorar. Tinc ganes de família però després et trobo a faltar. La teva absència es fa evident però també la teva presència. Perquè hi ets present. En les converses, amb les teves coses, el teu lloc a taula, quan el petit de casa diu: Pili? i l'avi diu: No hi és i ell demana: Barcelona? i l'avi: a Manresa. I així ha de ser, i així serà.....