Per fi ha plogut. Avui esperava la pluja. Ja m'he llevat veient que havia de ploure. I notava que calia una bona descarregada. A l'escola tothom està esverat en dies com aquests. Em sembla que la nostra part més física, més lligada a la terra nota aquests canvis de pressió.
La pluja em fa pensar en el plor, també. Una bona tempesta és com una bona plorada. Per mi hi ha la mateixa sensació de descàrrega. I m'agrada . M'agrada veure la força de la natura com es desplega. Si, sempre és millor gaudir de l'espectacle des de dins de casa, però fins que no va néixer el Berenguer també m'agradava mullar-me. Ara no és que no m'agradi, és que m'enganxa poques vegades sola;) I a ell li encanta això del paraigües!
Recordo una tempesta a Barcelona quan era adolescent, vaig acabar xopa però amb una sensació de llibertat brutal que es va gravar a les meves cèlul·les. Era com l'escena de Cadena Perpetua, on el protagonista s'entreté a sentir la pluja sobre la pell,lliure, per fi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada