A la corda fluixa

Ja em sento, altre cop, a la corda fluixa. Ara que el Berenguer es va fent gran se'm desperten sentiments nous, d'altres no ho són tant però sorgeixen ara. I malgrat els identifico amb el meu fill, no tenen res a veure amb ell sinó més aviat amb tu. Amb tu mare i amb aquest dol que estic fent que desperta dols antics. Ara has marxat físicament del meu costat però ja fa temps que et trobo a faltar, ja n'havíem parlat. Tinc una enyorança antiga, molt antiga de mama, que es desperta ara encara amb més força. Jo era conscient de les meves mancances i en cap moment volia que ens separéssin després del part. No volia que sentís aquesta enyorança primerenca, que es grava a les cèl·lules per després passar a l'inconscient perquè sinó seria massa dolorós viure. Aquest naixement on l'abandonament del bebè en un llit d'hospital mentre la mare es despertava de l'anastèsia total, formava part de la normalitat de l'època. Ara es fan altres coses amb la mateixa inconsciència en aquest moment sagrat, però això és un altre tema...
Si a més a més, hi sumem les pautes poc favorables al bebè (dificultats per instal·lar la lactància materna, potenciar el vincle) i el fet de tenir tres germans més, sembla fàcil intuir que et podies quedar sense la dosi necessària de mare. Ser família numerosa té avantatges però també té alguns inconvenients i és que has de lluitar per tenir mare. Que quedi clar que tu mare ho fas el millor que has pogut amb tot l'amor que ens has donat i des de les teves pròpies mancances. I que no et culpo de res, ja ho saps. Potser jo he vingut a aquest món a aprendre tot això!
I ara trobo a faltar preguntar-te com et senties en alguns moments: quan em deixaves plorar, quan el pediatre us deia alguna bestiesa, què et deia el teu instint maternal? anaves molt cansada? com t'ho feies a la nit?...i amb el pare, parlàveu de mi? Sort que per aquesta encara tinc el pare!