1 any

Avui fa un any que va morir la mare. Durant aquest temps, hi ha hagut dies de tot: de tristesa, de ràbia, de dolor, de desesperança, d'esperança... Avui ha estat un dia estrany. He treballat, he anat a la cerimònia que hem fet en el seu record, he dinat amb el pare i altres familiars i amics. Ara, a la fi del dia, m'adono que no he fet potser el que més m'hagués vingut de gust per recordar-la. M'hagués agradat anar a algun lloc bonic, platja o muntanya, m´és igual, amb el Sergi i el Berenguer. M'hagués agradat anar al cementiri, no perquè trobi més present a la mare, sinó per veure realment què sento...si és que sento res, ja que fa un any que no hi he estat. Després potser m'hagués agradat dinar amb germans i el pare (això si que ho he fet)... i fer un brindis per la mare (que això també ho he fet avui)...
De fet, tampoc no em cal que sigui el dia de l'aniversari de la seva mort per pensar en ella. Avui tanquem el cicle del primer any... ja hem fet la roda, el primer Nadal sense ella, l'aniversari, les vacances,...
És important recordar d'alguna manera simbòlica l'aniversari de la seva mort però tinc la sensació que jo he d'acabar de trobar la meva! Moltes gràcies a tots els qui heu pensat en ella o en nosaltres, especialment en el dia d'avui!

10 mesos

Que estrany. Ja han passat 10 mesos de la teva mort i veig que ja ens anem acostant a l'any. La primera cosa que em passa pel cap és que el temps realment va moooolt ràpid! La segona, totes les coses que m'hagués agradat compartir físicament amb tu i que no han pogut ser: el Nadal, el Cap d'Any, l'aniversari d'en Berenguer, el meu, el viatge a Roma, aquella il·lusió per un nou projecte, aquells nervis, aquell malestar, aquella alegria...molts moments, petits i grans...Però a partir d'ara serà així. I ho dic sense tristesa, amb serenitat, perquè tinc la sensació que a partir d'ara seràs la primera en saber-ho tot, perquè tinc línia directe i preferent. Perquè et sento dins, perquè per fi sento tot l'AMOR que em vas donar i no les mancances. I estic agraïda de poder gaudir de la vida que em quedi per viure, sentint-me acompanyada per tu i per les persones que estimo. Gràcies!

Ara sí,... Presència

Hi ets. Et noto. M'ha costat sentir-te així. Potser fins i tot quan encara hi eres em costava i ara, per fi, després de molta feina feta, puc saber que ets amb mi i que ja no em deixaràs mai. El que no vaig sentir en vida teva, ho sento ara. Sí, potser és tard, potser no t'ho puc dir,...però no em cal, sé que ho saps. Que ara estem connectades eternament. I això em permet connectar-me sense por amb els altres. Amb les persones que estimo....i creu-me canvia molt. Avui he pensat molt en tu i el pare perquè fa 45 anys que us veu casar i és el primer cop que ho celebreu "separats". Perquè sé que avui tu també hi eres, però t'hem trobat a faltar igualment!

Presència: Acompanyar

Presència: Acompanyar: "Aquests dies estic fent un curs de fang. A mi sempre m'ha agradat el fang. Vaig començar-ne a fer a Eus a la Catalunya Nord amb la Marie-Cla..."

Acompanyar

Aquests dies estic fent un curs de fang. A mi sempre m'ha agradat el fang. Vaig començar-ne a fer a Eus a la Catalunya Nord amb la Marie-Claude Pradel. Amb ella fèiem una sessió de fang que començava amb una relaxació amb els ulls tancats i un cop relaxats i connectats amb nosaltres mateixos començàvem a modelar deixant sortir els que portàvem dins. Sense mirar, només tocant, sense jutjar-nos,... Sempre em sorprenia què sortia de nosaltres mateixos. Quan donaves la peça per acabada aleshores obries els ulls i si volies l'acabaves. A vegades quan obries els ulls descobries que el que havies fet no s'assemblava gaire al que et semblava que feies. D'altres, tenies ben memoritzat el fang treballat i no tenies sorpreses.
Ahir ens van ensenyar a fer xurros amb el fang, és a dir, a agafar un trosset de fang i anar-lo modelant amb la mà sobre una taula de manera que quedi un cilindre llarg d'un centímetre de diàmetre. Sembla fàcil, i de fet, potser ho és, però a mi...no em surten. Em costa fer-los. I això que només he d'"acompanyar" el fang. Ahir vaig estar barallant-me amb l'argila fins que al final em sortia una cosa que s'hi assemblava. Era frustrant, fins i tot m'enfadava... Avui he provat de fer-lo amb els ulls tancat i ...m'ha sortit. Eliminant el sentit de la vista, et centres amb el tacte i et deixes portar més pel que senten les mans i et deixes guiar pel material. Potser és això el que m'agrada del fang, que m'ajuda a deixar-me anar, a no pensar...sempre i quan no faci xurros!
Però la veritat és que m'agrada tocar. Sempre m'ha agradat i amb el fang puc tocar tant com vull. A casa sempre em deien que ho tocava tot, i no sempre es veia com una cosa positiva, això de tocar, sinó tot el contrari. De fet sovint em sentia dir "malsdits" perquè clar, si toques les coses es poden trencar, fer mal bé, espatllar,...i a mi, evidentment, em passava.
Per això reivindico la importància de tocar en la infància com a font d'aprenentatge, de plaer, de descoberta i de coneixement. Bé, i també reivindico tocar en l'edat adulta, la vellesa.... Jo quasi diria: si toco, existeixo!

Ràbia.

Ràbia. Molta ràbia. Hi ha moments que la sento ben ubicada al centre de la meva panxa, a la boca de l'estómac. Jo li dic la "Bèstia". A vegades es desperta i a vegades està adormida, hivernant mentre espera tornar~se a posar en acció. I qualsevol cosa pot despertar a la Bèstia. Un fet petit que recorda situacions viscudes o una bona emprenyada... el resultat és el mateix. Aquella escalfor a la panxa que anuncia el seu desertar.
Com deixar sortir la ràbia sense ferir als altres? És important  reconèixer~la, identificar~la i saber~la "controlar". A vegades els adults ens costa acceptar la ràbia dels nostres fills i deixar~los treure tot el que porten a dins sense negociar el nostre amor, amb incondicionalitat, dient~els~hi: Ja me la pots donar ja, la teva ràbia, treu~la que et quedaràs millor.
Jo, tot i que la sento, encara tinc por de treure~la, de mostrar~la, de donar~la a algú que la pugui acollir, sense judici, sense deixar de ser bona nena i , així, alliberar~me'n per sempre.

A la corda fluixa

Ja em sento, altre cop, a la corda fluixa. Ara que el Berenguer es va fent gran se'm desperten sentiments nous, d'altres no ho són tant però sorgeixen ara. I malgrat els identifico amb el meu fill, no tenen res a veure amb ell sinó més aviat amb tu. Amb tu mare i amb aquest dol que estic fent que desperta dols antics. Ara has marxat físicament del meu costat però ja fa temps que et trobo a faltar, ja n'havíem parlat. Tinc una enyorança antiga, molt antiga de mama, que es desperta ara encara amb més força. Jo era conscient de les meves mancances i en cap moment volia que ens separéssin després del part. No volia que sentís aquesta enyorança primerenca, que es grava a les cèl·lules per després passar a l'inconscient perquè sinó seria massa dolorós viure. Aquest naixement on l'abandonament del bebè en un llit d'hospital mentre la mare es despertava de l'anastèsia total, formava part de la normalitat de l'època. Ara es fan altres coses amb la mateixa inconsciència en aquest moment sagrat, però això és un altre tema...
Si a més a més, hi sumem les pautes poc favorables al bebè (dificultats per instal·lar la lactància materna, potenciar el vincle) i el fet de tenir tres germans més, sembla fàcil intuir que et podies quedar sense la dosi necessària de mare. Ser família numerosa té avantatges però també té alguns inconvenients i és que has de lluitar per tenir mare. Que quedi clar que tu mare ho fas el millor que has pogut amb tot l'amor que ens has donat i des de les teves pròpies mancances. I que no et culpo de res, ja ho saps. Potser jo he vingut a aquest món a aprendre tot això!
I ara trobo a faltar preguntar-te com et senties en alguns moments: quan em deixaves plorar, quan el pediatre us deia alguna bestiesa, què et deia el teu instint maternal? anaves molt cansada? com t'ho feies a la nit?...i amb el pare, parlàveu de mi? Sort que per aquesta encara tinc el pare!