Sóc llunàtica!

Abans aquesta expressió es sentia més. Els llunàtics són segons el diccionari, aquelles persones que tenen un humor variable, que va a rauxes. Doncs bé, he descobert que sóc llunàtica. Que m'afectava la lluna ja ho tenia clar, però que ho feia tant...potser no. Molts cops m'ha passat de dir, avui estic fatal, no sé què em passa i veure després que era lluna plena. És curiós però que afecti a uns més que els altres. A vegades m'agradaria que no m'afectés. Però la lluna m'agrada. M'agrada molt. Sempre m'ha agradat. Recordo que, quan fumava, la meva cigarreta preferida era la que feia abans d'anar a dormir a fora el balcó del pis de Barcelona, a casa els pares. Tenia la sort de tenir vista cap al Tibidabo. M'agradava escoltar els sorolls de la ciutat. I sempre buscava la lluna. Ara ja no visc a Barna, ja no fumo i a la nit escolto més el silenci que altre cosa, però ella continua al meu costat. Sí, desapareix una nit. A vegades està amagada, però sempre hi és. La mare va morir una nit de lluna plena avui farà 5 mesos. Per tant,per mi, la lluna encara guanya més força, més presència. I quan fa dies que no penso en la mare, tinc la lluna que me la recorda, que em diu: és aquí la mare, amb mi, fent-te companyia.