Avui sí

Avui ha estat un dia estrany. Hem celebrat amb en Berenguer els dos anys que fa demà anant a veure el concert Wimoweh a Barcelona. Hi hem anat tots tres i l'avi. Jo en tenia moltes ganes perquè a casa tenim el CD i li agrada molt. Tenia ganes de veure com reaccionava a un concert formal, si es mostraria espontani, si estaria cohibit... I, tot i que quan ha començat no les tenia totes i deia "marxem?",  després s'ha anat relaxant, al·lucinant, engrescant, cantant...vaja, que s'ho ha passat pipa!
Aquest concert ja l'havíem vist fa uns 6 anys amb els meus pares, nebots i germanes. L'havia organitzat la mare. Quan vaig veure que el tornaven a fer em van venir ganes d'anar-hi amb en Berenguer. I com que l'avi ha continuat la tradició d'anar a un concert amb els néts un cop l'any, doncs també s'hi ha afegit. 
Total, que avui sí que he pensat amb la mare. Avui sí que l'he trobada a faltar. A més, una de les cançons va sonar al seu funeral... i, evidentment, mhe posat a plorar. Però ha estat un plor més tranquil, menys desconsolat que temps enrera. 
Hem anat a dinar i a passejar per la platja de Barcelona que estava plena de gom a gom. En Berenguer no donava a l'abast: skates, monopatins, planxes de surf, taxis, tramvies, autobusos de dos pisos...ha acabat rebentat però ens ho hem passat bé. Tot i així, a mida que ha anat passant el dia he anat enyorant-me més. Avui estava entre dues aigües, pensant en la mare i pensant en el Berenguer. Dues de les persones a qui més estimo i em sembla que a partir d'ara serà així!