Avui fa un mes que va morir la mare. Aquesta nit he dormit fatal i no ha sigut fins al matí que m'he adonat que potser hi tenia alguna cosa a veure. Fa dies que no escric. Em plantejo si tinc ganes que el meu dol continuï sent "públic", si vull continuar escrivint aquest blog. Per això no tenia ganes d'escriure aquests dies. He de pensar si el continuo, si el faig acabar o si només el deixo llegir en la intimitat.
Dissabte hi va haver la missa a Calders, jo estava fatal, hi havia lluna plena (tu vas marxar una nit de lluna plena), tenia la regla,...vaja una explosió d'hormones que tot ho fan veure fosc. I el fet de trobar-nos tots encara em costa. És aquesta dualitat presència-absència.
Avui he parlat amb el pare. M'emociono cada cop que parlo amb ell, només d'imaginar-me estar al seu lloc ja em fa mal el cor. T'estima tant! Hi ha hagut tanta entrega entre vosaltres que sou un aprenentatge per mi.
Avui he pogut tornar a parlar amb tu, a veure't, a sentir la teva abraçada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada