Ràbia.

Ràbia. Molta ràbia. Hi ha moments que la sento ben ubicada al centre de la meva panxa, a la boca de l'estómac. Jo li dic la "Bèstia". A vegades es desperta i a vegades està adormida, hivernant mentre espera tornar~se a posar en acció. I qualsevol cosa pot despertar a la Bèstia. Un fet petit que recorda situacions viscudes o una bona emprenyada... el resultat és el mateix. Aquella escalfor a la panxa que anuncia el seu desertar.
Com deixar sortir la ràbia sense ferir als altres? És important  reconèixer~la, identificar~la i saber~la "controlar". A vegades els adults ens costa acceptar la ràbia dels nostres fills i deixar~los treure tot el que porten a dins sense negociar el nostre amor, amb incondicionalitat, dient~els~hi: Ja me la pots donar ja, la teva ràbia, treu~la que et quedaràs millor.
Jo, tot i que la sento, encara tinc por de treure~la, de mostrar~la, de donar~la a algú que la pugui acollir, sense judici, sense deixar de ser bona nena i , així, alliberar~me'n per sempre.

A la corda fluixa

Ja em sento, altre cop, a la corda fluixa. Ara que el Berenguer es va fent gran se'm desperten sentiments nous, d'altres no ho són tant però sorgeixen ara. I malgrat els identifico amb el meu fill, no tenen res a veure amb ell sinó més aviat amb tu. Amb tu mare i amb aquest dol que estic fent que desperta dols antics. Ara has marxat físicament del meu costat però ja fa temps que et trobo a faltar, ja n'havíem parlat. Tinc una enyorança antiga, molt antiga de mama, que es desperta ara encara amb més força. Jo era conscient de les meves mancances i en cap moment volia que ens separéssin després del part. No volia que sentís aquesta enyorança primerenca, que es grava a les cèl·lules per després passar a l'inconscient perquè sinó seria massa dolorós viure. Aquest naixement on l'abandonament del bebè en un llit d'hospital mentre la mare es despertava de l'anastèsia total, formava part de la normalitat de l'època. Ara es fan altres coses amb la mateixa inconsciència en aquest moment sagrat, però això és un altre tema...
Si a més a més, hi sumem les pautes poc favorables al bebè (dificultats per instal·lar la lactància materna, potenciar el vincle) i el fet de tenir tres germans més, sembla fàcil intuir que et podies quedar sense la dosi necessària de mare. Ser família numerosa té avantatges però també té alguns inconvenients i és que has de lluitar per tenir mare. Que quedi clar que tu mare ho fas el millor que has pogut amb tot l'amor que ens has donat i des de les teves pròpies mancances. I que no et culpo de res, ja ho saps. Potser jo he vingut a aquest món a aprendre tot això!
I ara trobo a faltar preguntar-te com et senties en alguns moments: quan em deixaves plorar, quan el pediatre us deia alguna bestiesa, què et deia el teu instint maternal? anaves molt cansada? com t'ho feies a la nit?...i amb el pare, parlàveu de mi? Sort que per aquesta encara tinc el pare!

Pluja

Per fi ha plogut. Avui esperava la pluja. Ja m'he llevat veient que havia de ploure. I notava que calia una bona descarregada. A l'escola tothom està esverat en dies com aquests. Em sembla que la nostra part més física, més lligada a la terra nota aquests canvis de pressió. 
La pluja em fa pensar en el plor, també. Una bona tempesta és com una bona plorada. Per mi hi ha la mateixa sensació de descàrrega. I m'agrada . M'agrada veure la força de la natura com es desplega. Si, sempre és millor gaudir de l'espectacle des de dins de casa, però fins que no va néixer el Berenguer també m'agradava mullar-me. Ara no és que no m'agradi, és que m'enganxa poques vegades sola;) I a ell li encanta això del paraigües!
Recordo una tempesta a Barcelona quan era adolescent, vaig acabar xopa però amb una sensació de llibertat brutal que es va gravar a les meves cèlul·les. Era com l'escena de Cadena Perpetua, on el protagonista s'entreté a sentir la pluja sobre la pell,lliure, per fi!

Ploro, i què?

Ploro. Ploro de ràbia. Ploro de tristesa. Ploro d'alegria. Ploro sola. Ploro acompanyada. Ploro per tu. Ploro per mi. Però això no és nou. Sempre he plorat. A casa era la ploranera de la família. I malgrat hi ha molta gent que ho veu com una cosa negativa, jo reivindico plorar. Jo necessito plorar. El meu cos m'ho demana. No ho puc evitar. I si ja era ploranera, després de la maternitat encara més. El meu alt nivell d'empatia a vegades em fa aquestes jugades. Per això em molesta quan diem sovint als nens NO PLORIS! També em molesta que m'ho diguin a mi!  Per què no? Qui no ha plorat mai abraçat als braços de la seva mare o d'una persona estimada i s'ha sentit reconfortada o alleugerida? Qui no s'ha desfogat després d'una bona plorada i s'ha quedat com nou? És curiós que en una societat que ha educat a la majoria dels homes actuals amb "els homes no ploren" veiem sovint com uns futbolistes de primer nivell acaben plorant desconsoladament quan anuncien el seu comiat o guanyen un títol llargament desitjat. I no parlo del Barça que darrerament ens té ben acostumats;) 
Recomano a tothom qui ho vulgui provar, que es deixi anar, que s'ho permeti, que triï una persona de confiança que pugui rebre el seu plor i es tiri a la piscina...mai millor dit!

7 mesos

Avui fa 7 mesos que la mare va morir. Ja! Sembla que fa quatre dies que érem a l'hospital vivint els seus moments finals. La trobo a faltar. Hi ha hagut moments que he estat trista avui. Pensant en tot el que la mare s'ha perdut aquest temps. Mirant en Berenguer, que està genial; el viatge a Roma, la resta de coses que anem vivint els que ens hem quedat... Després he vist que senzillament sempre l'he trobada a faltar. Des de ben petita sempre he sentit la seva absència, malgrat sabia que hi era. Avui he sentit la seva presència malgrat la seva absència.

Temps de guerra?

Avui tinc una estona per intentar escriure. Aquests dies he anat de bòlit. Vam fer el viatge a Roma per veure com el Ferran es feia capellà, en Sergi va marxar de colònies el dimecres següent i el cap de setmana que em pensava que podria descansar....doncs em va costar una mica. Normalment m'agrada que en Berenguer quan es desperta vingui a dir-nos bon dia i s'arrauleixi al nostre llit, però aquest de cap de setmana ...NO! Necessitava descansar, necessitava el meu espai, em feia nosa, qualsevol demanda seva se'm feia difícil de satisfer. I clar, en Berenguer em va demanar encara més veient que a la mare alguna cosa li passava. Quan estic així i veig que no té res a veure amb ell i sóc capaç d'explicar-li, normalment la cosa es calma. Ell només vol la seva mare a plena disposició. No demana res que no sigui normal a la seva edat. I jo voldria tornar a despertar-me al costat de la meva parella i fer el mandra o... alguna cosa més, si en tenim ganes! Tampoc no demano res estrany per la meva edat, oi? I a vegades em costa, i potser ara que es fa més gran, hi ha moments que em costa més. Hi ha moments que veig clara la lluita entre les dues necessitats i que si m'hi encallo, no ens porta gaire a bon port. Hi ha moments que surt la culpa, hi ha moments que surt la ràbia... i és en aquests moments que veig que no té res a veure amb ell.  Perquè com pot ser que vingui el meu fill a dir-me bon dia i jo m'ho prengui com un atac frontal? Com una declaració de guerra? Ell és innocent! En fi, seguiré mirant endins per aclarir què més em desperta aquesta rebuda matinal!

Bons dies...notícies, mals dies...silenci.

Fa uns dies que ho veig tot diferent. Que sento que en mi hi ha quelcom que ha canviat. Que tinc una pau que feia temps que no recordava. Ja tocava! Aquests últims dies, estic contenta. I no per res especial però tinc la sensació de veure el got ple més que el got buit. I gaudeixo del que faig, del que tinc i del que sóc. I sé que hi ha coses que no m'agraden de la meva vida, però ara veig que ja les vaig canviant. Que tot té el seu temps. I que hi ha petits moviment, petits canvis que fan que les coses es moguin. Sé que la mort de la mare hi té a veure, amb tots aquests canvis. Sé que en certa manera, és l'empenta que necessitava per acabar de créixer, de fer-me gran...ja ho sé, pot sonar estrany, oi, quan acabo de fer 38 anys? Però en certa manera és veritat. És la sensació que tinc...ja ho he dit, que tot necessita el seu temps i jo sóc mooooooolt lenta ;)
Sé que la balança es tornarà a girar, que sóc cíclica, però tinc la sensació i, espero no equivocar-me, que ara serà diferent. Ja ho anirem veient!